L’Espanyol va marxar de la Ceràmica amb un punt miraculós gràcies a un gol en pròpia porta de Bonera i a un golàs de Rosales. Un empat que no serveix per pujar en la classificació però sí com a impuls vitamínic i per carregar l’autoestima. Els blanc-i-blaus van veure per moments que marxarien de Vila-real amb les mans buides i el cap ficat en l’infern. I més quan els locals es van posar amb dos gols d’avantatge amb tot el mereixement pel joc tètric dels periquitos. Un futbol sense llum que va donar ales als grocs. Però el Vila-real és un equip fràgil. Suma 16 jornades en què només ha aconseguit un triomf. Un camí que explica el perquè estan en zona de descens amb només 19 punts. L’Espanyol està un xic millor, quant a puntuació, i més pel guió del partit. Veure un partit perdut i capgirar el marcador per sumar un empat pot ser el principi del canvi per a l’equip de Rubi. El futbol té un gran component mental i ahir l’Espanyol va omplir el dipòsit de benzina emocional. Els de la Plana van transitar pel camí contrari: el de la desesperació més absoluta.

El resultat final no pot excusar el mal partit de l’Espanyol. Rubi va apostar per un onze clàssic sense donar entrada a cap dels nous que havia convocat: Wu Lei i Facundo Ferreyra, que van debutar a la segona part. La gran novetat va ser la tornada de David López a l’eix de la defensa després de dues setmanes lesionat. El Vila-real havia preparat el partit com una final i l’Espanyol va entrar en el partit amb actitud funcionarial. El de la Plana està en un estat comatós. El conjunt local era conscient que un triomf era un pas gegantí per implicar els catalans en la lluita pel descens. Els nervis de tots dos equips eren evidents. Un brindis al futbol més deplorable, però les necessitats del Vila-real van poder més. L’Espanyol jugava sense cap ni peus. No trobava prou consistència per fer mal al seu rival i així va anar passant la primera part. Els locals, per inèrcia, anaven empetitint el seu rival i aproximant-se a l’àrea de Diego López. Primer de manera tímida i després amb certa contundència conduïts per Santi Cazorla. El jugador asturià era l’únic que posava cert futbol al partit. L’Espanyol mantenia la porteria a zero per la indefinició dels groguets. El gol dels locals era qüestió de temps. El primer va arribar en una falta lateral de Cazorla. Gerard Moreno va connectar un bon cop de cap que va marxar al travesser. Iborra va recollir el refús per fer el primer. Alleujament a les files del Vila-real i nervis, més angoixa, a les de l’Espanyol. L’equip de Rubi anava de baixada de manera preocupant i Gerard Moreno encara va poder fer més mal abans del descans. El davanter va perdonar una clara ocasió dins l’àrea que va enviar als núvols. Una acció que demostra el fluix estat de forma del català. Lluminós l’any passat amb l’Espanyol i contagiat del mal joc col·lectiu a Vila-real.

L’Espanyol va intentar redoblar esforços en la segona part i va començar amb més empenta. Borja Iglesias ho va provar amb un xut ajustat al pal. Era la primera ocasió de l’Espanyol i arribava al minut 53. Un miratge. Una anècdota enmig de la deriva de joc i resultats. La rèplica del Vila-real arribava amb un xut de Pedraza al pal davant la passivitat de David López, que no va saber evitar que el lateral entrés a l’àrea. La sentència no va trigar. Toko Ekambi es va encarar a Mario Hermoso i aquest va tocar el francès i li va fer un penal rigorós. Cazorla, el millor del partit, no va fallar des dels onze metres. Quedava mitja hora de partit i la derrota semblava una realitat. Però Bonera es va fer un gol en pròpia porta per posar emoció a l’últim quart d’hora. Uns minuts finals en què van debutar Facundo Ferreyra i Wu Lei, però qui es va coronar va ser Roberto Rosales. El veneçolà va marcar un golàs per tot l’escaire que va revolucionar els seus companys i els va fer acaronar el triomf. Un bon final i un gran empat, però l’Espanyol no pot badar i dissabte contra el Rayo necessita guanyar per canviar la seva dinàmica dels últims partits.