Els antecedents

Una única bala

La pandèmia ha aturat el mercat i ha propiciat que l’Espanyol conservi la majoria de les seves figures. Només una fuga important, la de Marc Roca. El nucli dur s’ha mantingut amb una plantilla versàtil i competitiva que molts consideren millor que la que va iniciar la lliga el curs anterior a primera. El molt deficient de la temporada passada s’ha de guarir amb l’excel·lència d’un ascens directe sense vacil·lacions. L’Espanyol té més pressupost que els seus adversaris. Té millors jugadors i una de les plantilles més cares de la seva història, i tot això a segona. Amb tots aquests ingredients, l’únic reclam dels aficionats és veure guanyar el seu equip de manera folgada. Però volen més coses: bon joc i divertir-se després d’una temporada escatològica en molts sentits. Ells no juguen. No estan arran de gespa, però quan encenen la televisió volen presumir d’equip i de la seva excel·lència. Per primera vegada en aquest mil·lenni, l’Espanyol té un objectiu clar i diàfan: l’ascens. Tot el que no sigui pujar de manera directa serà un rotund fracàs. Amb la història del club no es pot permetre estar-se a segona; de fet, sempre ha pujat l’any següent i ara no pot ser cap excepció amb la qualitat de la plantilla i els seus futbolistes. Molts veuran en aquesta exigència tics de paladar de ric. Però cal tenir en compte els antecedents per entendre el sentiment de tota una afició que no ha tingut dret a rèplica des del seu seient de l’estadi. L’únic consol per a la ferida que encara té oberta és que els seus jugadors, aquells que vesteixen els seus colors des de la distància, guanyin i ho facin bé. El binomi sembla inexcusable per esmorteir la ràbia i la impotència acumulada en els últims mesos. L’Espanyol té només una bala al carregador, una bala de plata per fugir de segona, i des del president, Chen Yansheng, fins a l’encarregat del material del primer equip ho tenen ben present. No hi ha marge per a l’error.

La gestió de Moreno

Enmig d’aquest camí crepuscular s’ha ficat Vicente Moreno. El tècnic és un especialista en ascensos i té a les mans la millor plantilla de segona divisió i, possiblement, la millor que ha entrenat mai fins ara. El tècnic de Massanassa sap que ell serà el primer a qui miraran amb lupa. De fet, és conscient que si puja l’equip no farà res més que complir l’objectiu fixat. No serà de matrícula d’honor sinó enllestir la feina. És un professional que coneix la categoria i, per ell, la màxima per retornar a primera divisió és tenir una estructura defensiva ferma i treure suc de les jugades d’estratègia. Tots dos condicionants s’han donat al llarg d’aquest inici de curs i, de manera especial, en el darrer partit contra el Mirandés. “Si guanyem diran que és fàcil”, explicava fa uns dies responent als elogis enverinats dels seus rivals, que el veuen com l’equip que ha de pujar “tant sí com no”. Aquesta és la pressió amb què ha de conviure el preparador blanc-i-blau. Ell té molt clar que els resultats portaran l’equip cap a un joc més estètic, però no l’amoïna aquesta qüestió. Sap que el pes dels punts és el que delimita l’èxit del fracàs. Ara mateix l’estadística li és favorable, juntament amb la disciplina tàctica d’un equip que no està per romanços. No hi ha temps per al barroquisme, sinó que és el moment de la raó pura. Però l’aficionat és sobirà i vol més del que se li ha presentat fins ara perquè sap o intueix que el seu equip té més per oferir. No és un mal punt de partida: l’exigència com a nova norma de la casa. De fet, la displicència ha estat un dels mals que han conduït l’Espanyol a segona divisió després de 27 anys seguits a primera. Arriba una nova manera de fer a l’Espanyol? El temps ho dirà, però de ben segur Chen no és el mateix que el que va arribar fa cinc anys al club. Per tant, benvinguda exigència, però les reaccions actuals d’una part de l’entorn del club tenen l’origen en el desastre recent del descens d’una afició que vol resultats però també xalar.