L’Espanyol és un equip que no diverteix i, per moments, és pla. És una sensació ideal per fer la migdiada de diumenge. És un conjunt que fuig de l’estètica del joc com l’oli ho fa amb l’aigua. Ara mateix són dos elements antagònics. Mal moment per despullar-se del barroquisme en moments d’avorriment absolut en què la pandèmia ha ficat la població a casa i el consum de televisió s’ha disparat. Ara el futbol es consumeix per la gran pantalla i això, en certa manera, també ha desvirtuat el joc. En el cas de l’Espanyol i la seva afició, hi ha el lligam sentimental de veure’s a segona i la necessitat de buscar un al·licient engrescador: ser els millors. La parròquia ja no es conforma a ser líders, per tercera jornada consecutiva, sinó que vol estomacar els rivals amb la contundència del seu pressupost. Paladar de ric en un món de pobres. No li falta part de raó, al seguidor blanc-i-blau, però Vicente Moreno està en una altra freqüència. El tècnic de Massanassa transita pel camí de l’ortodòxia més recalcitrant. El seu pla es basa en un equip diligent i pragmàtic en una lliga en què no té cabuda el romanticisme sinó els resultats. Els punts són els que faran bona una temporada que ha d’acabar amb l’ascens. El preparador coneix a la perfecció aquest camí recaragolat i sap quines eines cal utilitzar per arribar a bon port.

El duel d’ahir a Tenerife, amb el contratemps d’un viatge el mateix dia pels tres falsos positius, va ser el millor exemple. L’Espanyol va fer un partit correcte en defensa. És un equip impermeable a la rereguarda i on no arriba la defensa sempre està atent Diego López, que va avortar l’única ocasió del Tenerife al cap de dos minuts. Segellada la porteria pròpia, un fet rutinari per a l’Espanyol, només calia encertar en els últims metres. Puado i Fran Mérida van gaudir de les millors ocasions, però l’equip no va trobar aquella finor necessària per emportar-se els tres punts. Però això és l’Espanyol, un funcionari aplicat que compleix quan li toca anar a l’oficina.