Raúl de Tomàs (Madrid, 1994) és un fut­bo­lista que té un embol­call de supèrbia. Aquesta és la imatge que té molta gent d’ell quan el miren per la tele­visió. El veuen impas­si­ble i amb des­gana altiva sobre el ter­reny de joc o bé movent de manera histèrica les mans recla­mant una pilota als seus com­panys. L’afi­ci­o­nat de car­rer s’ha que­dat amb la paròdia d’aquell “No me moles­tes, her­mano” dit a Jonat­han Calleri quan l’argentí volia aga­far-li la pilota per llançar un penal. RDT és un com­pe­ti­dor nat. Un fut­bo­lista explo­siu dins del ter­reny de joc però que difu­mina el seu caràcter lluny de la gespa. L’essència del madri­leny ha can­viat en els últims mesos, després d’un final de tem­po­rada abrupte en què el des­cens i una lesió al genoll li van impos­si­bi­li­tar mos­trar el seu millor nivell. El Raúl de Tomás d’aquest curs ha donat pas a un fut­bo­lista més com­promès amb el grup i amb l’objec­tiu col·lec­tiu. És un juga­dor feliç dins del grup i se sent impor­tant per al club i per a la resta dels seus com­panys. El seu aire de supèrbia super­fi­cial es dilu­eix quan agafa con­fiança en l’entorn en què es troba i ara s’ha fet a l’eco­sis­tema blanc-i-blau. No oblida aque­lles tru­ca­des inter­mi­na­bles del direc­tor espor­tiu, Fran­cisco Joaquín Pérez Rufete, tru­cant-lo el desem­bre del 2019 insis­tint que havia d’aga­far el tren de l’Espa­nyol per ser feliç, per tor­nar a sen­tir-se juga­dor i orgullós del seu ofici. L’ater­ratge a l’Espa­nyol va supo­sar aire fresc per a ell i aban­do­nar el cal­vari vis­cut al Ben­fica. Un alli­be­ra­ment per retro­bar-se amb el fut­bol més pri­mi­geni que ja va gau­dir al Rayo Valle­cano. En el club madri­leny va viure les millors tar­des com a pro­fes­si­o­nal i ara recu­pera aques­tes sen­sa­ci­ons.

El curs ante­rior va ser un cop dur per a RDT. Ell era el pri­mer cons­ci­ent que si arri­bava una oferta interes­sant per al club i per a ell faria les male­tes. La Covid ho va fer impos­si­ble. Ningú estava dis­po­sat a pagar més de 30 mili­ons pel davan­ter que, uns mesos abans, havia cos­tat 22,5 mili­ons a l’Espa­nyol. El fit­xatge més car de la seva història. La seva per­manència va ser una bene­dicció per a Vicente Moreno, que podia comp­tar amb el millor davan­ter de segona divisió i, pos­si­ble­ment, un dels millors de pri­mera. Un luxe per al tècnic de Mas­sa­nassa. 15 gols són la seva tar­geta de pre­sen­tació. Números rotunds per asso­lir l’ascens directe.

RDT té con­tracte fins al 2026 amb el club blanc-i-blau i el con­tracte més ele­vat de la plan­ti­lla. Més enllà d’això, el fut­bo­lista té un com­promís total per retor­nar el club on es mereix. Ja no només per pres­tigi per­so­nal, sinó també per retor­nar la con­fiança a un Espa­nyol que va apos­tar per ell quan pit­jor ho estava pas­sant a Por­tu­gal.“Estic més feliç que quan vaig arri­bar. Estic molt còmode i crei­xent.”

El madri­leny, amb els seus gols, està sent una peça nuclear per asso­lir l’ascens i pel camí ha modi­fi­cat les seves for­mes. Vicente Moreno l’ha fet encai­xar en l’engra­natge col·lec­tiu i, cada cop més, se’l veu més invo­lu­crat en tas­ques defen­si­ves o sal­tar a fer una pressió alta quan l’equip ho reque­reix. Encara li queda per millo­rar en aquest regis­tre, però la volun­tat hi és. “Aquest any estem apre­nent a patir, cada par­tit és un pati­ment”, va decla­rar ahir en roda de premsa. Aquest pati­ment és col·lec­tiu però també indi­vi­dual per a un fut­bo­lista que s’ha d’esprémer en ser el millor, però que també ha gua­nyat en gene­ro­si­tat i sacri­fici. “El meu objec­tiu és superar els 24 gols que vaig fer amb el Rayo. M’intento superar. Soc una per­sona molt gua­nya­dora. però em con­formo a no fer més gols i acon­se­guir l’ascens, tot i que espero fer més gols per aju­dar a acon­se­guir l’objec­tiu; però els gols són una cosa secundària”, va con­si­de­rar ahir.

L’aspecte col·lec­tiu per sobre de l’indi­vi­dual d’un fut­bo­lista que no es pro­clama el líder de la plan­ti­lla, sinó que busca l’apro­vació dels seus com­panys. “Això del lide­ratge no ho has de dir tu, és com et veuen la resta. Si em veuen així, jo ho accepto. No és cap pressió i ho accepto. Jo vull aju­dar els meus com­panys i retor­nar el club on ha d’estar.” RDT està feliç i se sent esti­mat. Aquesta és la millor ben­zina anímica per veure’l mar­cant més gols amb la samar­reta de l’Espa­nyol.