L’Espanyol ha aconseguit a La Romareda l’ascens a primera. És el cinquè retorn a l’elit de l’Espanyol, que disputarà la seva 86a temporada a la màxima categoria del futbol estatal. El club blanc-i-blau ha tingut l’encert de pujar l’any següent d’haver baixat. Ho ha fet sempre en les anteriors quatre ocasions: 1962/63, 1969/70, 1989/90 i 1993/94. Enguany no ha estat una excepció i ho ha fet amb una gran autoritat, i fins i tot superant la solvència amb què va pujar l’última vegada, amb José Antonio Camacho a la banqueta.

Vicente Moreno tenia davant d’ell un repte majúscul. No tenia marge d’error i el tècnic de Massanassa era l’encarregat de retornar l’equip a l’elit. Fer-ho era l’exigència i, vist el recorregut dels seus homes al llarg de la temporada, ha aconseguit l’èxit d’una manera més tranquil·la del que es preveia. Fer fàcil les coses difícils és el que ha fet l’Espanyol durant aquesta marató per la segona divisió. Però per entendre l’èxit d’aquesta missió cal veure com estava l’equip després del descens. Vicente Moreno es va trobar un equip tocat anímicament i amb l’ànima foradada. La pèrdua de confiança era total després d’una temporada en què els blanc-i-blaus van signar el pitjor curs de la seva història a primera divisió: 25 punts i acomiadant-se com a cuers. Un fet inèdit i amb la penúria d’una pandèmia mundial que va sacsejar els fonaments de l’entitat.

El descens va agafar a tothom desprevingut. De fet, els cataclismes en el futbol s’acostumen a cuinar a foc lent. La sortida de Joan Francesc Ferrer, Rubi, el maig del 2019, després d’aconseguir una històrica classificació per a l’Europa League, va ser l’inici del desastre. El maresmenc va abandonar l’entitat però, amb ell, també futbolistes essencials com Mario Hermoso i Borja Iglesias. L’equip que jugava de memòria amb el preparador de Vilassar es va entregar a David Gallego. El tècnic del filial va superar la lligueta prèvia de l’Europa League, però va fer aigües a la lliga. Els fitxatges d’estiu tampoc van ajudar a esmorteir el cop. Incorporacions deficients van empitjorar l’equip: Vargas, Calleri o Calero no van estar a l’altura. El club va fer una aposta clara l’hivern del 2020 gastant-se més de 40 milions en RDT, Embarba i Cabrera. També va acomiadar David Gallego, després el van seguir Pablo Machín i Abelardo Fernández, i el director esportiu, Francisco Rufete, es va fer càrrec de la banqueta en els set últims partits. El desastre ja estava fet i el descens, consumat.

Vicente Moreno aterrava amb aquest dur panorama i en una segona divisió on la competitivitat és extrema i qualsevol equip, independentment de la classificació, és un rival temible. L’Espanyol era el rival a batre i el pressupost no era cap aval per tornar a primera. Aquesta és la primera lliçó que va transmetre el tècnic de Massanassa als seus futbolistes. Tenia un equip d’artistes i amb jugadors dotats tècnicament, però els va inculcar la cultura de l’esforç i l’aposta, primerenca, pel joc col·lectiu. Calia posar-se la granota de treball des del primer moment. Moreno és un expert en ascensos i coneixia la categoria de manera clara i diàfana. No tenia secrets per a ell i se sabia el full d’instruccions de memòria. El tècnic tenia clar que l’inici de curs havia de ser pragmàtic i sense concessions al barroquisme ni els circumloquis. Així doncs, va sumar 13 dels primers 15 punts per estabilitzar la confiança de l’equip i recuperar psicològicament molts futbolistes clau al llarg de la temporada, com Sergi Darder. Els blanc-i-blaus van acabar la primera volta amb 45 punts i com a campions d’hivern. Una magnífica puntuació, de les millors de la història a segona divisió.

El repte era continuar amb el mateix ritme durant tota la segona volta, però tocava passar pel moment més crític de la temporada: el mes de gener. Els catalans van sumar 3 dels 12 punts en joc. És a dir, una victòria i tres derrotes. En tot el curs, només n’ha encaixat sis. Un petit sotrac de resultats però no de joc. I des del 31 de gener (derrota contra el Rayo, 2-3) els periquitos no han tornat a perdre cap partit i han acumulat 15 jornades sense perdre. Un ritme diabòlic que cap dels seus adversaris per l’ascens ha pogut aguantar. La regularitat de la primera volta i la contundència del tram final han estat els moments clau per entendre com l’Espanyol ha aconseguit un plàcid retorn a primera amb un marge de quatre jornades abans de la cloenda. Un equip que va iniciar la temporada amb un pragmatisme calculat fins a evolucionar el seu futbol amb un joc coral i dinàmic. Un conjunt que juga de memòria i afronta el retorn a primera amb confiança i il·lusions renovades.