opinió
I ara què?
L’Espanyol ha retornat a primera divisió. Un lloc d’on no hauria d’haver marxat mai. La història centenària de l’entitat així ho diu. El seu hàbitat natural és a l’elit, on jugarà la seva 86a temporada. És un moment d’alegria però, per damunt de tot, d’alleujament per a una institució massa habituada al vertigen i el masoquisme constant. Aquest pas enrere ha de servir d’impuls per calibrar les prestacions del club i albirar nous horitzons competitius. El primer ha de ser l’exigència competitiva mostrada aquest curs. Tot i ser segona divisió, els jugadors han competit en tota classe de terrenys i només han perdut la cara en un partit: el jugat a Leganés. Un conjunt orgullós però humil i disciplinat en què l’esforç col·lectiu ha brillat al costat de les individualitats. La base del futur és l’equip del present, però caldrà implementar nous ingredients per fer més sòlida aquesta plantilla. L’Espanyol no es pot permetre una nova relliscada, però tampoc conformar-se a mantenir la categoria amb certa solvència. No és un equip ascensor, sinó un equip de primera, i aquesta gran diferència ha d’estar gravada amb foc en l’esperit d’acció dels seus dirigents. El conformisme caduc s’ha d’esborrar de la memòria i, malgrat els pals a les rodes que provocarà la Covid i els peatges de renovació de certs jugadors per l’ascens, caldrà ser resolutius i millorar l’actual plantilla tot mantenint els elements nuclears que la formen. Aquesta és la gran feina que tenen el director general, José María Durán, i el director esportiu, Francisco Joaquín Pérez Rufete. Han salvat un match ball retornant l’equip a primera. Han evitat un desastre inassumible esportivament i econòmicament. Ara tenen el repte de recuperar el fil de la història del club, bandejar el conformisme i dotar l’equip de prou elements per signar una bona temporada a primera, on, d’entrada, l’Espanyol no tindrà ni molt menys un dels pressupostos més baixos de la categoria.