Aleix Vidal va tor­nar aquest agost a la ciu­tat espor­tiva Dani Jar­que. Fins fa poc, aquell indret li havia por­tat més con­tra­ri­e­tats que moments de feli­ci­tat. En edat de juve­nil, en què les car­re­res aga­fen un camí recte cap al pro­fes­si­o­na­lisme o bé es tor­cen per sem­pre més, el fut­bo­lista de Puig­pe­lat va tenir aque­lla sen­sació d’impotència i ràbia de pen­sar que tots els esforços fets i el seu tras­llat a la residència de l’Espa­nyol, a Sant Adrià, eren temps per­dut. L’ado­lescència bullia per les seves venes i la falta d’opor­tu­ni­tats el des­es­pe­rava. Ni una cessió pro­fi­tosa a la Damm ni després una altra al Panth­rakikos li van obrir les por­tes del con­junt blanc-i-blau. Sense opor­tu­ni­tats va mar­xar. “A l’Espa­nyol només hi era per posar els cons”, deia en una entre­vista el 2013 a L’Espor­tiu quan ja era fut­bo­lista de l’Alme­ria i s’havia fet un lloc a pri­mera divisió. El Sevi­lla, el Barça i l’Alavés han com­ple­tat el seu currículum abans de reca­lar a l’Espa­nyol. Una segona vida de blanc-i-blau dife­rent de la que va viure fa 14 anys. “L’estruc­tura mate­rial és pràcti­ca­ment la mateixa, però l’estruc­tura direc­tiva és total­ment dife­rent”, va dir en una entre­vista als mit­jans del club reco­nei­xent el salt de l’enti­tat. “He vist un canvi en l’ambició espor­tiva molt més gran. Molta gent que hi havia quan hi era jo ja no hi és, però la casa segueix sent la mateixa.”