Javi Puado (Barcelona, 1998) és ja un dels capitans de l’Espanyol. Promocionat des del planter blanc-i-blau, on va culminar una formació en què també van contribuir el Barça i el Cornellà, l’atacant de 24 anys afronta la seva tercera campanya a primera divisió sent un dels jugadors més importants d’un conjunt que no s’acaba d’enlairar. Està de pega, l’equip, i també ell, que ha estavellat sis pilotes al pal aquesta lliga, més que ningú. A les portes de visitar el Real Madrid dissabte (14 h), el dorsal 7 blanc-i-blau parla amb L’Esportiu.
Sis pilotes al pal, suma. Déu-n’hi-do. Quina sensació li deixa això?
Una mica amarga, la veritat. Com a davanter el que m’agrada és fer gols i quedar-se tan a prop no va bé. Però igualment tranquil, sé que arribaran. Seguim treballant.
Al final és qüestió d’un centímetre. Ara suma tres gols en la lliga; si haguessin entrat tots els pals, en sumaria nou. Hi pensa molt?
Hi penso, sí. Però amb tranquil·litat. És el que hi ha. No es pot fer res ara. Intentar xutar un centímetre més a dins de la porteria i ja està. Els meus amics m’ho diuen: “Portes sis pals!” [Riu.] Però jo estic tranquil. M’ho prenc com una anècdota.
Un altre xut al pal serà desesperant...
No, no [riu]. Desesperar-me mai. Seguir treballant, això sempre.
Aquest curs està combinant la banda amb la punta. A dalt se’l veu més còmode.
He jugat d’extrem dret, esquerre i de davanter i jo sempre ho he dit, no me n’amago, que com a davanter o mitjapunta és on més còmode em sento. Però jugant d’extrem en aquest equip també em sento bé, independentment que hi ha moments que hem d’estar una mica més endarrere per defensar, perquè després quan tenim la pilota som un equip que ataquem molt i tenim ocasions. Jo el que vull és ajudar l’equip.
En què el colla més Diego Martínez?
Els extrems per al mister són molt importants i m’exigeix en defensa. Insisteix en els duels, en l’un contra un, que el seu lateral no em superi, estar ben situat quan no tenim la pilota..., i després quan la tenim, en atac, ser vertical, fer mal al rival, no perdre pilotes d’esquena i, òbviament, intentar fer gols.
I en què creu que ha de millorar?
Principalment en la definició i intentar, en comptes de xutar al pal, ficar-la a dins [riu]. Moltes coses, puc millorar. Tothom té marge de millora. El jugador millora contínuament amb els entrenaments i els partits i mai s’arriba a un nivell que ja sigui immillorable. Sempre s’ha d’arribar als límits per superar-se.
Parlàvem que en posicions més avançades li agrada més. Exactament on va jugar aquell mig any (2019/20) cedit al Saragossa, que va actuar de segon punta i es va convertir en una de les sensacions a segona A amb 21 anys. Quin record en té, d’aquella experiència?
Molt bonic. Al final no vam poder pujar. Va ser l’any de la covid i abans que arribés la pandèmia anàvem molt bé. Des del primer dia que vaig aterrar a Saragossa vaig estar molt bé; l’afició, la gent, un vestidor increïble... Vaig estar molt content. Em va servir molt, la cessió. Era el primer cop que sortia de casa, lluny de la meva família i els meus amics, encara que estiguessin al costat, però són experiències. Vaig créixer com a persona i com a jugador.
Va ser la seva eclosió al futbol professional. En què va progressar?
Vaig tenir minuts. Els necessitava com a jugador jove que era. El curs anterior (2018/19) amb Rubi, el primer amb el primer equip, anava entrant i vaig acabar jugant, entre lliga i copa, 20 partits. Encara que fos només una estona ja era important. Però en el següent (2019/20) sí que ja no vaig jugar gens i vaig decidir marxar al novembre perquè vaig tenir l’oportunitat per una lesió de llarga durada al Saragossa i no ho vaig dubtar. Per a mi era important jugar, demostrar del que era capaç i que la gent ho veiés. I a partir d’aquí va sortir tot bé.
A vostè li va anar bé. Recomana als joves sortir cedits?
A mi sí que em va anar bé, però jo no recomanaria mai a ningú sortir de l’Espanyol. Perquè crec que dona moltes oportunitats als joves, s’ha vist darrerament que han debutat molts nois i és un gran club. Però també és clar que, si no tens minuts i no jugues tant com t’agradaria i necessites els minuts per millorar, una cessió també és una bona opció. Ja li ho dic, cada cas és un món i a mi em va anar molt bé, i pot passar que surtis i no et vagi bé o que surtis i et vagi encara millor que a mi. S’ha de valorar, però a l’Espanyol donen moltes oportunitats i sortir no ha de ser la idea dels jugadors. Si no les tenen, paciència i a treballar, que segur que arriben.
Precisament aquella temporada que vostè era al Saragossa l’Espanyol va baixar. S’ho va mirar des de la distància, però al vestidor d’ara queda gent del descens. Se’n parla veient la situació actual?
No, no en parlem. És passat i el que hem de fer és anar partit a partit i intentar aconseguir el màxim de punts possible. La lliga està molt igualada; un dia guanyes i et poses dotzè i el dia següent perds i ets setzè. Sabem que és molt complicat. Nosaltres ens centrem en el dia a dia per assolir l’objectiu.
Entenc que costa més jugar amb la pressió del descens.
Tots els partits costen, però és clar que si vas amb més tranquil·litat millor. Tant per a l’aficionat com per a nosaltres. Però això és el que hi ha, nosaltres som jugadors professionals, hem d’estar preparats al cent per cent per al que passi i intentar aconseguir punts.
En aquest sentit, vostè sempre ha jugat en equips que han mirat cap amunt. Va jugar als planters del Barça i l’Espanyol, que sempre són equips dominants; al Saragossa l’objectiu era pujar; a l’Espanyol a segona van guanyar la lliga, i ara a primera s’ha trobat una altra realitat. És difícil adaptar-se?
Al final costa, sí, perquè no tens l’experiència que potser sí que tenen altres jugadors d’haver viscut aquestes situacions. Però el que s’ha de fer és seguir treballant i escoltar els consells d’aquests jugadors que han viscut moments com aquest. I tampoc és la fi del món, no estem al descens. Òbviament hem de guanyar partits i sumar punts i és clar que hi ha situacions més maques, però així és el futbol i hem d’estar preparats.
I quins consells li donen aquests jugadors més experimentats?
Tranquil·litat i anar partit a partit, sobretot. No pensar més enllà del següent partit i menys en la classificació. No estar pensant en què fa aquest contra aquest, què fa l’altre, sinó en nosaltres. A qui més cregui en el seu treball és a qui li anirà millor.
Ha estat al planter del Barça i al de l’Espanyol. Canvien molt futbolísticament?
No. Són planters que intenten molt jugar a futbol. Al final són els dos millors planters de Catalunya i no hi ha gaire diferència. Sí que hi ha vegades que el Barça porta jugadors que són els millors del món i l’Espanyol no pot fer-ho. Però igualment l’Espanyol treu molts jugadors al primer equip i penso que hem d’estar orgullosos del nostre planter.
Dissabte van al camp del Real Madrid. Vostè va estar a punt de fitxar pel conjunt blanc quan jugava al filial.
Sí, però és passat. És cert que vaig estar a prop, però ja està. No cal tornar a parlar d’aquest tema. Soc a l’Espanyol, he tingut la sort de poder arribar al primer equip, de jugar a primera divisió, de pujar de segona a primera i estic molt content. No sé què hauria passat si hagués anat cap allà. No hi penso, la veritat. Per a mi ser aquí és molt important i estic molt agraït que m’hagin donat l’oportunitat.
Partit sempre complicat al Santiago Bernabéu.
Sí, molt complicat. És un camp on els partits es fan molt llargs i també sabem que és un equip que pot estar perdent i en cinc o deu minuts et pot remuntar.
Què faran per competir?
Intentarem posar-li-ho difícil, ser un equip dur, i marcar, conscients que com menys possessió i menys oportunitats tinguin millor. Hi estem treballant.