Més lluny que mai
Espanyol. El conjunt blanc-i-blau afronta les últimes quatre jornades de lliga més a prop de quedar fora del ‘play-off’ (3) que de situar-se en posicions d’ascens directe (6)
L’equip està bloquejat. No troba el camí del triomf i les possibilitats d’aconseguir l’ascens directe es van esvaint lentament. Els sis punts que separen l’Espanyol dels dos primers classificats (el Leganés i el Valladolid) semblen ara mateix una llosa difícil de superar, i més tenint en compte el complicat i exigent calendari que tenen els blanc-i-blaus al davant. Quatre finals a tot o res. Quatre partits que marcaran el futur més immediat d’un club immers en el pitjor moment, esportivament parlant, de la seva història. La situació de l’Espanyol és ara mateix del tot inèdita. Mai abans, tant aquest curs com en els anteriors a segona, havia estat a tanta distància de les primeres posicions de la taula. Enguany, la diferència més gran respecte al segon classificat havia estat de quatre punts, en les jornades 26 i 37. Si retrocedim, la situació a quatre jornades del final tampoc havia estat mai tan extrema. En el curs 1969/70, l’Espanyol era líder amb dos punts més que el Pontevedra; el 1969/70 eren segons, el 1989/90 l’equip era quart a dos punts del segon, l’Athletic Club; el 1993/94 l’Espanyol liderava còmodament la taula amb set punts respecte al segon, el Betis, i el 2020/21 també eren líders amb sis punts més que el Mallorca. A només quatre jornades del final de la lliga regular, l’Espanyol està més lluny que mai de l’ascens directe. L’equip arriba en el tram decisiu del campionat en el seu pitjor moment. Molt han de canviar les coses. Només un miracle pot salvar aquesta situació.
Sequera golejadora
En un Stage Front Stadium que va registrar la millor entrada de tota la temporada, amb 25.015 espectadors, el conjunt de Manolo González va ser incapaç de superar un Sporting que arribava en hores baixes. L’Espanyol va sumar el quart empat consecutiu mentre veia com els seus rivals directes (el Valladolid, el Leganés i l’Eibar) feien els deures. Enèsima ensopegada que deixa els blanc-i-blaus més a prop de quedar fora del play-off –tres punts respecte al setè classificat– que de situar-se en posicions d’ascens directe –a sis punts–. Un cop de realitat precedit per una mala ratxa de resultats que s’explica, sobretot, per la sequera golejadora de l’equip, incapaç de materialitzar les situacions de perill que genera. Només ha marcat set gols en els darrers vuit partits. L’equip depèn massa de la inspiració de Martin Braithwaite, pitxitxi de segona amb 20 dianes. Només Puado, amb 12 gols, acompanya el danès. La falta de jugadors capaços de marcar les diferències en els metres finals està passant factura al quadre espanyolista. Amb Manolo González a la banqueta, l’Espanyol no ha perdut, però tampoc guanya. Sis empats en vuit partits que són del tot insuficients. El bitllet per pujar a primera és molt més car.
Molt en joc
Ara queden quatre autèntiques finals. No hi ha més marge d’error. Tot el que no sigui sumar els tres punts deixaria l’Espanyol en una situació encara més extrema. Fins i tot, podria veure com es queda sense possibilitats de disputar el sempre incert play-off d’ascens. Ara bé, no serà gens fàcil sumar els 12 punts que queden en joc. Els blanc-i-blaus afronten aquest dissabte (18.30 h) un duel d’alta exigència a domicili contra el Valladolid, segon classificat amb tres punts més que el tercer. El 20 de maig rebran un altre rival directe, l’Oviedo. L’Amorebieta i el Cartagena seran els darrers dos esculls. L’equip, de moment, no ha sabut traduir en punts la millora de les sensacions des de l’arribada del tècnic gallec. Ara, l’objectiu comença a ser un altre, assegurar-se el play-off. S’ha de ser realista. L’ascens directe queda molt lluny.
