Espanyol
Jofre Carreras
JUGADOR DE L’ESPANYOL
“El futbol em resulta terapèutic”
“Tinc una professió que m’encanta, disfruto moltíssim perquè quan estic dins del camp em sento bé, m’evadeixo una mica de tot”
“L’equip està convençut i al final s’aconseguirà l’objectiu”
Tinc molta sort de tenir la gent que m’estima al costat. A la vida, per molt bé que vagis, tot pot canviar dràsticament
Jofre Carreras (Girona, 2001) és un dels noms de la temporada de l’Espanyol. Dos gols en nou partits –l’últim, en el darrer duel abans de l’aturada, va ser definitiu per guanyar (2-1) el Mallorca, i també va fer una assistència– el situen com un dels futbolistes més importants de l’equip blanc-i-blau en el que està sent un curs de consolidació a primera divisió. Disfruta del moment, amb la pell endurida –amb només 23 anys– pels cops recents que li ha donat la vida en un any i mig, amb la pèrdua del seu pare (octubre del 2022) i de la seva mare (febrer del 2024), als quals sempre té al pensament. L’atacant atén aquest diari a les portes del compromís que dissabte (14 h) té l’equip orientat per Manolo González al feu de l’Athletic.
Es fan llargues les aturades?
Sí. Tens més dies per descansar, això és veritat, però jo, en el meu cas, el que tinc són ganes de tornar a competir.
Sumen 10 punts, quatre per sobre del descens. Com està l’equip?
Estem en un bon moment. Entrenant-nos i intentant millorar. L’equip sempre creia que podríem aconseguir punts i guanyar partits; estava confiat i sabia del que era capaç.
Com li prova la primera divisió?
M’hi sento molt còmode. Estic creixent i s’està veient. Estic millorant, disfrutant i content. I això és molt important perquè, independentment que sigui la nostra feina, hem de disfrutar. Per mi també és un hobby i és important disfrutar i sentir-me còmode.
L’any passat va dir que el seu somni futbolístic era jugar de forma regular a primera amb l’Espanyol. Això ja està fet. Quin és el següent?
El proper és aconseguir l’objectiu i mantenir-nos a la categoria. No serà fàcil, perquè ningú regala res, però ho podem aconseguir. L’equip està convençut i al final es produirà.
Parlem de la seva trajectòria. Vostè és gironí. On va començar?
Vaig néixer a Girona, fins als cinc anys vaig viure a Platja d’Aro i després me’n vaig tornar a Girona. I en el futbol vaig començar al GEiEG, després al Quart i, abans de marxar a la residència de l’Espanyol, un any al Girona.
Sempre va ser extrem?
Sí. Sempre d’extrem. El meu pare era extrem dret i jo volia ser com ell i allà m’he quedat.
Com recorda la decisió de fitxar per l’Espanyol i anar a viure a la residència?
Tots a casa, el meu pare i la meva mare, estàvem molt il·lusionats. Em volia un dels millors planters d’Espanya i no ho vaig dubtar. Al principi quan vaig arribar-hi em va costar, però després ja vaig poder-ho disfrutar més.
Aquells inicis fora de casa van ser durs, doncs.
Sempre havia estat molt a prop del meu pare i la meva mare i se’m va fer difícil i vaig patir. Després t’hi vas acostumant i, en comptes de preocupar-te tant, passes a disfrutar perquè al final estàs amb els companys i ja va ser tot més senzill.
I allà, al planter blanc-i-blau, va anar fent fins al debut a Mestalla (31/12/2021, curs 2021/22) en aquell partit en què va sortir una estona al final, quan perdien per 1-0, i van acabar guanyant (1-2) amb un penal provocat per vostè i una assistència. Immillorable.
Un dels millors dies de la meva vida. Sortia, a més, d’una lesió complicada i va ser com si tots els mesos de merda que havia passat tinguessin la recompensa. No vaig deixar de treballar, vaig esforçar-me al màxim durant la lesió i vaig tenir premi. Miro enrere i ho recordo superfeliç. Era inimaginable. Molt feliç, un record que tindré tota la vida. A més de debutar, va anar com va anar. Ho recordo amb felicitat i emoció.
Després va marxar al Mirandés (2022/23). Una època dificilíssima a tots els nivells.
Jo no estava bé, estava lluny dels meus pares. No vaig poder estar els últims dies amb el meu pare i va ser molt dur. A més, físicament vaig tenir molèsties i vaig tenir un inici de temporada molt complicat. Al final, però, vaig poder entrar una mica més i jugar més. També em va servir per madurar, em va enfortir com a jugador i no és una decisió de la qual em penedeixi.
Dels pitjors moments és dels que més s’aprèn?
Si ets capaç de treure alguna cosa positiva d’alguna de negativa, sempre serà un encert. A l’estar lluny vaig madurar. Va ser el meu primer any com a professional. Vaig créixer com a persona i com a jugador. S’ha d’intentar sempre aprendre i millorar i treure la part positiva de tot, encara que no ho sigui.
I la campanya següent, la passada, la de l’ascens (2023/24), de sentiments contraposats. La vida va tornar-lo a colpejar.
Al final la vida em va colpejar fort. Hi ha situacions que durant la teva vida no pots controlar i a mi em va tocar passar per una d’aquestes. En els pitjors moments es veu qui tens realment al costat. Ja havia passat la mort del meu pare, i amb la de la meva mare, la gent que m’estima em va donar encara més suport. Tinc molta sort de tenir la gent que m’estima al costat. A la vida, per molt bé que vagis, sempre pot canviar tot dràsticament. Per sort tinc una professió que m’encanta, que disfruto moltíssim, que m’és terapèutica, perquè quan estic dins del camp em sento bé, disfruto, m’evadeixo una mica de tot. Soc afortunat de poder-me dedicar a això, de tenir el meu hobby com a professió i de poder disfrutar cada dia.
I ho està fent prou bé... Dos gols en nou partits jugats; el curs passat va fer-ne tres en 39. Li va més bé la primera que la segona.
També creixo com a jugador. Soc jove i tinc marge de millora. Tot va en funció de com em sento, de com de còmode estic, i l’objectiu és seguir millorant cada temporada i cada dia. Ara estic disfrutant.
Què canvia, de segona a primera?
Hi ha més qualitat individual a primera divisió. Al final és una categoria més que segona A i és això; els equips, individualment, són millors. No pots cometre cap error i has de tenir en compte tots els detalls perquè si no et penalitzen.
Com a equip senten menys pressió? Juguen més alliberats? La temporada passada hi havia molta tensió amb l’obligació de pujar.
Era una situació diferent. La temporada passada havíem de pujar perquè l’Espanyol és un històric de primera divisió i no podia passar-se dues temporades seguides a segona divisió. I la segona és molt difícil. Sempre hi ha set o vuit equips que lluiten per pujar i set o vuit que ho fan per no baixar. És molt exigent. A primera sabem que hem d’aconseguir punts i guanyar partits, però potser sí que ens sentim més alliberats perquè l’estímul de l’any passat era molt fort perquè era un objectiu que s’havia d’aconseguir tant sí com no i al final hi havia aquesta pressió. Al final vam aconseguir l’objectiu de jugar a primera, que era el que importava.
I van assolir-ho amb Manolo González a la banqueta. Vostè li té un afecte que va més enllà de l’àmbit futbolístic.
Quan va morir la meva mare em va donar molt de suport i sempre m’ha intentat ajudar. També m’ha donat confiança al terreny de joc i això un jugador ho nota moltíssim. Li estic molt agraït. És una persona increïble. El tracte que té amb tothom, ja no només amb mi, és excel·lent. I només puc parlar bé d’ell.
Com el definiria com a entrenador?
Supercapacitat per la feina que fa. Ja s’està veient. Tant ell com el seu cos tècnic analitzen molt bé els partits, són superbons en el que fan i ens donen solucions als jugadors. Tu com a jugador veus el que et demana, no t’ha de convèncer. Quan ell parla i t’ho explica, ho veus i surt als partits. És de gran ajuda per a nosaltres.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.