Progrés insuficient

Una de les mol­tes màximes del fut­bol diu que quan no pots gua­nyar, sem­pre s’ha d’inten­tar no per­dre. L’Espa­nyol i l’Osa­suna ho van por­tar a la pràctica per aca­bar sumant un punt que es pot con­si­de­rar útil per a ambdós. Ara bé, l’únic que va aca­bar amb la sen­sació d’haver pogut endur-se el par­tit va ser l’Espa­nyol, i això fa que el regust acabi sent rela­ti­va­ment amarg. El duel va ser molt tan­cat i extre­ma­da­ment igua­lat, els visi­tants ni tan sols van xutar a por­te­ria en els 90 minuts, men­tre que els blanc-i-blaus van tenir en botes de Pol Lozano l’única situ­ació de gol clara del par­tit. Va ser a la recta final i va aca­bar amb una parada mira­cu­losa de Ser­gio Her­rera quan l’RCDE Sta­dium ja can­tava el gol.

Per aquest motiu, Manolo González va defen­sar que, mal­grat reconèixer la màxima igual­tat, pot­ser van merèixer alguna cosa més. Sumar els tres punts hau­ria estat un pas enda­vant enorme, però les sen­sa­ci­ons també per­me­ten veure el par­tit com un progrés. L’Espa­nyol va mos­trar una bona versió, espe­ci­al­ment en l’apar­tat defen­siu. Va dei­xar sense xutar a por­te­ria el setè clas­si­fi­cat de la lliga. El tècnic local va des­ta­car molt l’actu­ació dels seus sense pilota, una sen­sació de soli­desa que rei­vin­di­cava des de feia set­ma­nes: “Hem de ser un equip orde­nat, més enllà del sis­tema, i no con­ce­dir oca­si­ons. És la manera d’asso­lir la sal­vació.” Manolo i la plan­ti­lla tenen clar que aquest és el camí. Si l’Espa­nyol vol acon­se­guir la per­manència, sabent que serà difícil i ho haurà de llui­tar fins al final, és a par­tir de jugar par­tits de mínims. No pot con­ce­dir en excés, ja que la diferència de talent els con­demna. Si en par­tits com el d’ahir s’igua­len les pos­si­bi­li­tats de sumar, no va ser sufi­ci­ent con­tra un con­junt molt com­pacte com l’Osa­suna de Vicente Moreno, però podria ser-ho con­tra rivals direc­tes, com el de dime­cres.

El punt no treu l’Espa­nyol de la zona de des­cens, però li per­met afron­tar el par­tit clau con­tra el València amb unes vibra­ci­ons dife­rents. L’eli­mi­nació en copa i la der­rota a Getafe havien gene­rat molts dub­tes, fent obli­dar per com­plet el tri­omf a casa con­tra el Celta. Aquest empat, el segon de la tem­po­rada i el pri­mer a casa, talla la mala ratxa i repre­senta sumar per segona jor­nada con­se­cu­tiva a casa. A més, és la pri­mera por­te­ria a zero a Cor­nellà, la segona en el glo­bal. Joan Gar­cia no aca­bava un par­tit sense encai­xar cap gol des de la jor­nada 3 al Metro­po­li­tano.

Sem­bla que el guió con­tra l’Osa­suna marca el camí que vol seguir l’Espa­nyol a par­tir d’ara. Té l’opor­tu­ni­tat per­fecta dime­cres con­tra el cuer, un equip al qual li costa un món també gene­rar fut­bol ofen­siu. El par­tit no és ni de bon tros defi­ni­tiu, però sí molt impor­tant. “Gua­nyar dime­cres vinent ens can­vi­a­ria una mica la clas­si­fi­cació i dona­ria calma. La situ­ació de tensió que vivim cada dia treu anys de vida”, així de clar es va mos­trar Manolo. Tant el tècnic com els juga­dors con­ti­nuen dei­xant molt clar que són cons­ci­ents des del prin­cipi de la com­ple­xi­tat de la tem­po­rada. Sabien que toca­ria viure moments deli­cats i que hau­rien de remar molt per superar-los. L’Espa­nyol n’ha pas­sat en aques­tes pri­me­res 17 jor­na­des, però és a un sol punt de la per­manència, amb un par­tit pen­dent i amb un tram de calen­dari favo­ra­ble. No tot ha de ser pes­si­misme.