Eren dos quarts de vuit del ves­pre quan Mau­ri­cio Poc­het­tino i Ramon Pla­nes feien acte de presència a l'audi­tori de l'estadi de Cor­nellà acom­pa­nyats del pre­si­dent, Joan Collet. Cares llar­gues de tots tres i emoció con­tin­guda. “Hem arri­bat de mutu acord amb el Mau­ri­cio i el Ramon Pla­nas a la res­cissió del con­tracte que teníem sig­nat”, expli­cava el man­da­tari amb veu tre­mo­losa. A Collet, en set dies de pre­sidència, li ha tocat pren­dre una decisió dolo­rosa. Feia dies que el pre­si­dent havia par­lat de la pos­si­bi­li­tat d'aco­mi­a­dar el qua­dre tècnic i els resul­tats, 9 punts en 13 par­tits, l'han abo­cat a fer-ho. “Hem arri­bat a la con­clusió, les tres parts, que el millor per al club i l'equip era fer aquest pas. No és agra­da­ble par­lar en una situ­ació així d'un mite com a juga­dor i entre­na­dor”, cor­ro­bo­rava Collet. L'afir­mació del pre­si­dent blanc-i-blau pot sonar a gran­di­loqüent, però el cert és que el bagatge que deixa Poc­het­tino és immens. Fins ara era el tècnic que més temps feia que ocu­pava una ban­queta de pri­mera. Des del gener del 2009 i durant aquest temps ha diri­git l'equip en 161 par­tits (146 en la lliga) i ha estat el quart tècnic que més temps ha estat a la ban­queta de l'Espa­nyol. A això hi afe­geix el fet de ser l'estran­ger que més cops ha ves­tit la samar­reta blanc-i-blava, en 319 par­tits. “Han estat qua­tre anys de bona relació, anys d'il·lusió i esta­bi­li­tat espor­tiva. Té les por­tes ober­tes i està a casa seva”, asse­nya­lava el man­da­tari, que dei­xava patent que en la qui­tança de l'entre­na­dor i de Ramon Pla­nes renun­ci­a­ven al segon any de con­tracte que els que­dava. “Ha estat molt fàcil i molt dife­rent que amb un altre entre­na­dor. Les emo­ci­ons són molt for­tes per a mi.” Collet no con­si­dera una des­ti­tució la sor­tida de Poc­het­tino: “Ho hem fet amb tota la con­fiança, i pen­sem que és el millor per a l'equip.”

Mau­ri­cio Poc­het­tino va aga­far la paraula visi­ble­ment emo­ci­o­nat i a l'inici del seu comiat se li va esca­par alguna llàgrima. El tècnic va agrair a tot­hom el tracte rebut, des dels juga­dors –molts eren a la sala– fins al seu cos tècnics, direc­tius, afició i premsa. “Els sen­ti­ments són molt forts i els lli­gams amb aquest club són molt grans. He posat tota la meva il·lusió, ganes i capa­ci­tat en aquest club pen­sant que tot podia anar bé. Sabia que els entre­na­dors sem­pre tenim data de cadu­ci­tat, però no és el mateix dir-ho que sen­tir-ho. És la pri­mera vegada que em passa i és una sen­sació forta i difícil de des­criure. Quan es pre­nen aques­tes deci­si­ons sem­pre pen­ses que és el més posi­tiu, si no no es pren­drien”, comen­tava cap­cot, però defen­sant i enco­rat­jant els seus exdei­xe­bles. “Neces­si­tem recu­pe­rar aquesta unió i l'ener­gia que vaig sen­tir el 2009. L'equip està pre­pa­rat i no s'aban­do­narà mai. Hi ha un gran grup humà.” L'extècnic és cons­ci­ent del que deixa al dar­rere. “He dis­fru­tat de tot al màxim i és difícil que pugui viure el mateix en un altre club. Em va pas­sar com a juga­dor i ara com a entre­na­dor.” Poc­het­tino no va voler reme­mo­rar les parau­les de fa 48 hores en què deia que es veia amb for­ces de por­tar l'equip enda­vant. “Donar vol­tes a les coses que s'han dit ara no té sen­tit. Aquest canvi és el millor.” Tot i que reco­nei­xia que era “una situ­ació dolo­rosa” no se sent un cap de turc. Després cor­ro­bo­rava que havia dei­xat de cobrar el seu últim any de con­tracte i que només per­cebrà el pen­dent fins al juny del 2013, uns 1,8 mili­ons d'euros bruts. “Sóc un home de paraula i em ves­teixo pels peus. Els fets par­len més que les parau­les i en 18 anys he par­lat molt, però el meu últim any no ha comp­tat en aquest acord, només el que queda d' aquest.”

Poc­het­tino assu­mia la seva res­pon­sa­bi­li­tat i quan era pre­gun­tat sobre el futur asse­nya­lava: “Aniré a casa i estaré amb la meva família. Ara em vull recu­pe­rar. Han estat qua­tre anys a un gran nivell d'estrès. Un veí [Guar­di­ola] deia que es bui­dava i gua­nyava. Ima­gina't si no gua­nyes. Tot i això, les peti­tes ale­gries, a l'Espa­nyol, ho com­pen­sen tot.” Amb l'argentí també mar­xen, al marge de Pla­nes, el seus aju­dants Toni Jiménez, Jesús Pérez i Miguel D'Agos­tino. En la seva sor­tida també dei­xava la porta oberta. “Estaré sem­pre a dis­po­sició del club pel que neces­siti, però ara és difícil veure-ho. Dic el mateix que el 2006 quan vaig mar­xar com a juga­dor. Tant de bo algun dia pugui tor­nar, és un desig perquè sento aquest club com si fos meu. És, serà i ha sigut un orgull estar aquí.”

Per aca­bar, Ramon Pla­nes va defen­sar la seva tasca:“Mal­grat el que va fallar a l'estiu s'ha de fer una valo­ració dels últims qua­tre anys. Ara era el moment de fer un pas al cos­tat i mar­xar amb el cap ben alt. Dei­xem una manera de fer a la secre­ta­ria espor­tiva”, va dir.