Els dubtes sobre el rendiment de l'Espanyol després de la derrota contra el Granada es van disparar. “Aquest equip ha abaixat els braços una vegada ha enllestit la permanència”, em comentava un amic que donava per acaba la temporada. La melancolia blanc-i-blava tornava a fer acte de presència, inspirada en les darreres temporades. Molts aficionats encara tenen incrustada a la memòria la segona volta de Valverde o els dos últims anys amb Mauricio Pochettino. Unes temporades marcades per les alegries inicials que es van ensorrar com un castell de cartes. Ara molts tornen a veure indicis del passat més recent en molts futbolistes. Els crítics veuen tics d'una barreja de conformisme i menfotisme en els jugadors. Personalment, un servidor no s'acaba de creure aquestes teories que assenyalen el pessimisme més melancòlic del perico de base militant. Sóc conscient que anar a Europa és un camí força complicat i ho és més després de l'ensopegada contra el Granada. Però estic en contacte dia a dia amb els jugadors de l'Espanyol i els he vist patir per aconseguir la permanència, els he vist aixecar-se quan molts presagiaven un final de temporada de taquicàrdia i ara els estic veien lluitar per Europa amb il·lusió i convicció. Aquesta plantilla s'ha guanyat el dret que confiem en ells i que no es fomentin les desconfiances. Arribaran o no a Europa, però es deixaran la pell pel camí. Aquest grup no és dels que es rendeix. Perquè més que un vestidor de professionals del futbol, és un grup d'amics, de companys de veritat, i aquesta és la seva veritable força. Un altre equip s'hauria ensorrat pel camí. Aquest s'ha aixecat de manera virulenta per plantar cara a l'amenaça del descens. Fa quatre mesos ningú creia que aquest Espanyol pogués lluitar en les últimes cinc jornades per ser a Europa i ara estan en una cursa que semblava utòpica. Senyors, disfrutem del camí i confiem en aquest jugadors sense retrets!