L'entorn de l'Espanyol està massa acostumat a la flagel·lació contínua. La darrera fuetada es va produir ahir a mitja tarda amb l'anunci que havien denegat la llicència UEFA al club. Una mitja veritat o mitja mentida, com es vulgui dir, va començar a irritar més d'un que començava a qualificar de ridícul i vergonyós el paper dels dirigents. Ara mateix els fets més precisos ens indiquen que la famosa llicència encara està en suspens, en rigorós stand by, i denegada en primera instància. Per uns això és l'avantsala que no s'aconseguirà, estan en el seu dret de pensar-ho, però les possibilitats d'obtenir la llicència encara es mantenen intactes i s'ha de confiar que així sigui. No hem d'oblidar que el primer interessat a obtenir la llicència UEFA és la mateixa entitat blanc-i-blava. A finals de l'any passat, amb l'equip incrustat a la cua de la classificació, molts es van posar les mans al cap veient que l'Espanyol presentava la documentació per aconseguir la llicència. “Per què ho fan, si lluitem per evitar baixar i de cap de les maneres anirem a Europa?”, es comentava llavors amb cert menfotisme. La directiva va demanar en aquell moment la llicència com una mostra que les coses s'estaven fent bé. Era una acció per donar pedigrí econòmic a la gestió de l'entitat tot i els múltiples problemes amb els pagaments d'Hisenda i la soga d'un concurs de creditors. Ves per on que aquesta acció valenta i decidida de la directiva ara és recriminada pels mateixos que se'n fotien uns mesos enrere. Tots sabem les dificultats econòmiques del club i els esforços titànics que s'estan fent per redreçar el rumb. Tot i això, no hem d'oblidar d'on neix el gest de demanar la llicència continental. Una obligació, cert, però que també es podia haver estalviat el club al novembre veient la trajectòria de l'equip en la primera volta. La pregunta resultant és què s'hauria dit si no s'hagués fet el pas de demanar-la?