Notes al marge
El plaer d'una gran nit
L'Espanyol ha lluitat moltíssim per arribar fins a les semifinals de copa deixant dues víctimes de gran potencial, com el València i el Sevilla pel camí. Els del Túria i els del Pizjuán ja es veien en la final abans d'hora, però l'Espanyol va jugar a la perfecció les seves armes. Ara arriba l'Athletic Club. Els bascos ja no són aquell equip de fa un grapat de temporades. Han perdut part del seu potencial, però segueixen sent un conjunt força competitiu que fa dies que treballa el seu paper de víctima. Un rol que, en les anteriors eliminatòries, va interpretar a la perfecció l'Espanyol. Ara els blanc-i-blaus no es poden refiar gens d'un lleó ferit que arriba amb el pes de la seva història i que té, com els catalans, l'objectiu de segellar el seu passaport cap a la final. El futbol no entén de matemàtiques, i la seva imprevisibilitat el fa ser una autèntica droga emocional per als espectadors. Si fos per les prestacions de l'anada, l'Espanyol hauria pogut marxar de San Mamés amb una golejada al sarró i amb els dos peus a la final. Aquell partit ha de ser una advertència per als blanc-i-blaus, precisament pel fet d'haver estat netament superiors als bascos i només haver aconseguit un pírric empat. Els deixebles de Sergio González hauran de pair aquesta nit un partit carregat d'excessos en tots els sentits: per la cita històrica, per l'ambient i per la responsabilitat del moment. Si saben gestionar i controlar les emocions s'endinsaran en el camí del plaer. Un moment en què el futbolista entra en una simbiosi perfecta amb la seva professió. Aquell instant màgic en què els somnis es fusionen amb la realitat. Si els jugadors arriben a aquest estadi d'efervescència mental tindran molt de guanyat per assolir la gran final. I ara que tot són lloances, si la gran nit blanc-i-blava acaba en tragèdia, només ens quedarà aixecar-nos dels nostres seients i aplaudir un equip que ha tornat a il·lusionar l'afició. Aquest pessigolleig ja no ens el treu ningú.