Volem valo­rar la tasca social que fa l’esport, que és molt trans­ver­sal perquè inclou salut, edu­cació, cohesió, turisme, dina­mit­zació, etc. No venim només a par­lar-ne, sinó a exe­cu­tar polítiques que demos­tren que ens ho cre­iem. Per això no hem fet l’aposta d’un per­fil polític sinó d’una per­sona que ve del món de l’esport i que el coneix. Això marca una diferència.

I la diver­si­tat. Està for­mat per espor­tis­tes, clubs, enti­tats soci­als, gent que fa acti­vi­tat física, el món esco­lar, i segur que me’n deixo. No hem de come­tre l’error d’uni­fi­car-ho perquè no són veus coin­ci­dents només amb un alta­veu. La idea és escol­tar tot­hom amb l’objec­tiu d’acom­pa­nyar-los. Tenim un tre­sor, que és una soci­e­tat civil dina­mit­za­dora que explica el gran nom­bre de clubs i enti­tats que tre­ba­llen al cos­tat de les admi­nis­tra­ci­ons, com ara els ajun­ta­ments. Totes les acti­vi­tats sor­gei­xen de la soci­e­tat civil i nosal­tres el que hem de fer és acom­pa­nyar aquests actors que ja estan orga­nit­zats i aju­dar-ne d’altres que pot­ser no ho estan tant.

L’esport ens ha d’acom­pa­nyar en totes les eta­pes de la vida però d’una forma fluc­tu­ant; no és el mateix quan estàs a l’escola, ets fede­rat, fas acti­vi­tat física o tens més de 65 anys i vols una qua­li­tat de vida millor. A cada seg­ment els hem de dotar de les eines necessàries perquè puguin fer-ho més bé i millor, que al final de la legis­la­tura o del man­dat puguem dir que tenim una soci­e­tat que és més espor­tiva i que fa més acti­vi­tat física. Això vol­dria dir que tindríem una soci­e­tat més sana, salu­da­ble i cohe­si­o­nada.

Volem que els rep­tes que ens pro­po­sem siguin pos­si­bles. No és una anècdota doblar el pres­su­post perquè cap altre depar­ta­ment del govern ho plan­teja i la nos­tra és una aposta ferma. L’esport és sem­pre trans­ver­sal. Qual­se­vol política que fem en infància, per exem­ple, que pro­mo­gui l’esport s’hau­ria de quan­ti­fi­car com a inversió en el sec­tor. Molts sec­tors dema­nen l’1 o el 2 per cent del pres­su­post, però quan al final els sumem tots resulta que les deman­des sumen el 200 per cent. Més que per­cen­tat­ges, hem de fer dota­ci­ons pres­su­postàries i començar a tre­ba­llar.

Sí, d’èpoques com­pli­ca­des, i el plu­ral el faig ser­vir a consciència, començant per la pandèmia. L’impacte sobre l’esport ha estat més fort perquè els valors que ens fan espe­ci­als són aquells que feien que pre­ci­sa­ment el nos­tre entorn fos un caldo de cul­tiu pel perill que el virus s’escampés més. Un dels tre­sors de l’esport és que cada set­mana mobi­litza 800.000 per­so­nes. Fer-ho vol dir movi­ment i interacció a totes les comar­ques. L’esport l’ente­nem com una gran eina de trans­for­mació social. Això va obli­gar a fer actu­a­ci­ons que van posar l’esport en una situ­ació com­pli­cada. Però ja veníem d’una època de reta­lla­des que van ser dures i per això plan­te­gem aquest objec­tiu tan ambiciós.

En això hi ha un punt de rebel·lia per­so­nal con­tra la desi­gual­tat de gènere, com a espor­tista i dona. Sem­bla que l’esport femení hagi arri­bat fa cinc minuts. Fa temps que hi som i ara el que ha pas­sat és una explosió en la visu­a­lit­zació en els mit­jans de comu­ni­cació. Ens hem de començar a acos­tu­mar que l’esport femení i el mas­culí esti­guin al mateix nivell en coses com el voca­bu­lari. Diuen que “allò que no és ano­me­nat no exis­teix”. És el que ha pas­sat durant molt temps. No era ano­me­nat, per tant no exis­tia. Ara hi ha la per­cepció que comença a ser una rea­li­tat, però aquesta explosió ha vin­gut acom­pa­nyada també d’una forta inversió perquè l’esport femení es pro­fes­si­o­na­litzés. Està demos­trat que la inversió en l’esport femení té un impacte directe, per exem­ple, en les meda­lles olímpi­ques.

D’entrada, tenim eines al nos­tre abast, des de l’INEFC fins a l’Obser­va­tori de l’Esport, que ens dibui­xen un esce­nari. Tenim dos estu­dis, l’últim de l’abril del 2020, que fan referència a les gra­du­a­ci­ons en les pro­fes­si­ons de l’esport. De cada deu gra­du­ats només dos són dones i això s’ha anat repe­tint els últims anys. Quan anem al regis­tre de direc­tius, ens tro­bem el mateix: només dos de cada deu són dones. Això empo­breix el sec­tor. En qual­se­vol espai on la mirada és paritària aquest és més ric i divers i aquest ha de ser l’objec­tiu perquè si anem a bus­car exper­tesa en l’esport ens tro­ba­rem que som mino­ria. Fal­ten dones. Hem de foca­lit­zar-nos en l’estímul perquè també vegin que en aquest àmbit poden fer una vida pro­fes­si­o­nal. No ens gri­nyola que en l’Euro­copa tots els equips tècnics siguin mas­cu­lins però en canvi no estra­nya­ria si el cam­pi­o­nat fos de selec­ci­ons feme­ni­nes. Em nego a pen­sar que no hi hagi cap dona que sigui un crac en el seu àmbit, sigui en la pre­pa­ració física, com a met­gessa espor­tiva o com a entre­na­dora.

Quan vaig aca­bar el curs d’entre­na­dora de bàsquet, en el meu comiat em diuen: “Vinga, ara a tre­ba­llar per fer créixer el bàsquet femení.” Doncs no. Pot­ser deci­deixo fer-ho en un equip mas­culí, en un d’adap­tat o pot­ser en un de femení. El pro­blema és que el gènere pres­su­posi encara que una entre­na­dora acabi en un equip de dones. Hem de tren­car encara molts tabús. No em con­venç que en la lliga feme­nina de fut­bol tots els àrbi­tres siguin feme­nins, per exem­ple; el que vull és que hi hagi més àrbi­tres dones en la lliga mas­cu­lina.

Pri­mer es va haver de pro­te­gir els clubs amb des­pe­ses fixes a finals de mes, sobre­tot els de natació, que a més sem­pre han donat una gran cober­tura social, com ara el GEiEG. L’atu­rada de les com­pe­ti­ci­ons va afec­tar direc­ta­ment les fede­ra­ci­ons i hem de tren­car una llança per tots aquests clubs. Durant la pandèmia hem entès que la gent valora la feina de les enti­tats. Molts socis han seguit pagant les quo­tes o una part. Hem des­co­bert que aques­tes estruc­tu­res són necessàries. Les esti­mem i les pre­ser­vem. I molta gent ha des­co­bert que la pràctica espor­tiva és vital. Molts que no s’hi havien apro­pat mai l’han incor­po­rat en alguna franja del dia. Hem d’asse­gu­rar que això s’inte­gri en aquesta xarxa que ja fun­ci­ona. D’aquesta manera la reac­ti­vació del sec­tor serà més fac­ti­ble.

Pri­mer s’ha d’acla­rir que no s’ha fet en cap moment una nor­ma­tiva pen­sada expres­sa­ment per res­trin­gir l’acti­vi­tat espor­tiva. L’evo­lució de la pandèmia fluc­tua i això can­via esce­na­ris i ens obliga a adap­tar-nos-hi. Hem après a ana­lit­zar-ho tot i a tro­bar l’equi­li­bri per mini­mit­zar ris­cos. El que fan els clubs davant la Covid-19 és exem­plar. És un sec­tor endreçat i si una vir­tut és inhe­rent en el món de l’esport és que demà sem­pre inten­taràs superar els obs­ta­cles d’avui.

Si és una aposta sos­te­ni­ble de desen­vo­lu­pa­ment de país, d’apor­tar riquesa al ter­ri­tori i de fer una mirada més enllà dels deu dies de com­pe­tició, al final és un pro­jecte que tot­hom se’l sen­tirà seu. En el moment que tin­guem això ben defi­nit, es pren­dran les deci­si­ons opor­tu­nes.

Per a les sub­seus cal defi­nir qui­nes ins­tal·laci­ons són necessàries. Ara ja no és un con­curs de mèrits. En tot aquest procés pro­pe­ra­ment es desen­vo­lu­parà una comissió inter­de­par­ta­men­tal per posar aques­tes bases. Si no arri­bem a temps per al 2030 pot­ser ho hau­rem de plan­te­jar per al 2034. Hem de pri­o­rit­zar el pro­jecte pel ter­ri­tori que no pas tenir molta pressa.

L’esport i l’acti­vi­tat física són quel­com més que un gran esde­ve­ni­ment. Els grans cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nal són una peça més per arri­bar a l’objec­tiu que ens cal, que és desen­vo­lu­par una xarxa molt potent al país. Els grans esde­ve­ni­ments no dei­xen de ser refe­rents o miralls, una peça més de l’engra­natge. Ho hem vist amb la Cham­pi­ons del Barça. Ha estat una explosió gràcies a la qual mol­tes nenes des­co­bri­ran per pri­mer cop en fut­bol que el refe­rent que poden tenir és una dona. Tot suma.

Són moments de país molt dife­rents. Fa 15 anys ningú tenia a l’horitzó la inde­pendència, era una uto­pia. Ara la rei­vin­di­cació de selec­ci­ons no ha d’anar sola sinó amb el moment social que vivim. Hem avançat però fa poc que vèiem els nos­tres com­panys sor­tir de la presó. S’ha repri­mit un movi­ment polític posant gent a la presó durant qua­tre anys, que aviat és dit. La lluita per les selec­ci­ons és una lluita com­par­tida perquè volem una iden­ti­tat pròpia no només en un àmbit sinó en molts i un d’aquests és l’esport.

La lluita ara és col·lec­tiva, però no podem espe­rar que la feina la faci l’altre i cadascú ha de llui­tar en el seu propi àmbit per avançar en tot allò que sigui pos­si­ble. Hi ha fede­ra­ci­ons que ho tenen més fàcil perquè no depe­nen de l’espa­nyola i, com he dit, nosal­tres sem­pre hi serem per acom­pa­nyar-les.

És una demanda del sec­tor i l’hem d’ento­mar com una pri­o­ri­tat. Sabem que s’ha de moder­nit­zar, digi­ta­lit­zar i en gene­ral fer que la gent que s’adreci a nosal­tres en guardi un bon record perquè hem resolt de forma àgil els pro­ble­mes que tin­gui. Hi ha can­vis estruc­tu­rals que no es poden fer en un o dos mesos, però arri­ba­rem a l’arrel per modi­fi­car-ho. Hem de ser prou hàbils per ana­lit­zar allò que ha fun­ci­o­nat i el que no doncs por­tar-ho al segle XXI perquè doni cober­tura a la rea­li­tat espor­tiva del país.