Ha suposat un impacte brutal. Aquest equip ha trencat un sostre de vidre. Fins i tot l’ha esmicolat. És la finalització d’una onada que va començar a créixer fa temps i que ha acabat tocant terra ferma. No hi ha marxa enrere. Fins i tot ha generat un terrabastall en l’imaginari col·lectiu, perquè si tots pensem fa uns anys quin tipus d’adjectius es dedicaven a les nenes que jugaven a futbol veurem la diferència. Ho anirem veient en el futur. Hi havia una fotografia fa poc molt il·lustrativa de tot això. Quan un nen porta una samarreta amb el nom “Alexia” és que estem trencant el substrat.

És un repte de país que això no passi. Fins ara tenim un model basat bàsicament en futbol, i dins del futbol bàsicament en el Barça. Per tant, quan emergeix l’esport femení no hem de cometre el mateix error i quedar-nos com a esport rei el futbol i la marca Barça. Catalunya és molt rica en molts esports, tant en masculí com en femení. Es veu en els èxits internacionals. El repte és aquest, que ampliem aquesta mirada també en l’espai comunicatiu. Hi ha molt d’esport i l’hem de visualitzar molt més. Cada vegada veiem més pluralitat, però n’hi ha d’haver més.

Impressionant. La mateixa que vaig tenir quan l’Uni Girona va guanyar la primera lliga amb Fontajau a rebentar amb cinc mil persones. Són coses que van més enllà del que està passant al terreny de joc. El 50% del temps mirava el que passava al camp i l’altre 50%, com la gent vivia l’esport, que no deixa de ser una eina de transformació social molt potent. Aquesta comunió era un orgull. Era un públic familiar, diferent, amb nens i adolescents que vivien la festa com una cosa per estar-ne orgullosos tots.

Fins ara hi havia una ajuda als equips del primer nivell de les competicions estatals, i ara arribarem també als del segon nivell. Amb els recursos econòmics volem enfortir tota l’estructura dels equips. Sovint veiem banquetes dels equips i només hi ha l’entrenador, un delegat i un fisioterapeuta, i si observes equips masculins ho trobes multiplicat per tres. Volem que l’estructura que acompanya l’esport femení faci un pas endavant. També volem acompanyar els equips que han pujat de categoria, perquè quan ascendeixes la temporada següent també és complicada. No volem que cap equip, tampoc els masculins, que facin mèrits esportius per jugar una competició, en quedin fora. Per això també tenim el programa Catalunya al món. Tots els clubs que es classifiquen per a competicions europees, les han de poder jugar.

Es publicaran en breu les bases però es repartiran per puntuacions que inclouran l’esport, la competició i el pressupost que l’acompanya.

Els quatre primers classificats en qualsevol competició, ja sigui una copa de la reina o la lliga, també rebran més suport. Es tracta de premiar i compensar aquest sobrecost i la feina ben feta. Aquestes ajudes arribaven a uns 60 clubs amb l’estructura que hi havia abans, i ara hi ha la previsió que pugui arribar als 206. Això dona mostra de la magnitud del teixit esportiu català; d’aquesta primera categoria que tenim de tants equips a l’elit arrelats en esports com el waterpolo, l’hoquei sobre patins, l’hoquei sobre herba, el bàsquet, etc. Si una cosa genera consens en tots els àmbits de l’esport és que cal generar referents i visibilitat. En l’Uni una mare em va agrair que finalment la seva filla pogués ser protagonista a la pista central de Fontajau. És un club que va marcar una línia al país.

De fet, els clubs d’atletisme, natació o gimnàstica rítmica que competeixen en campionats estatals també rebran les ajudes dels esports d’equip. A més, hi ha les beques d’Alt Rendiment Català, que acompanyen més de dos mil esportistes catalans i que són bàsicament de modalitats individuals.

Segur. Recordo que em preguntaven, i encara ho fan, com havia notat l’esport femení la crisi. I, és clar, deia: “Què? L’esport femení no ha viscut mai en una realitat en què ens vingui tot donat.” Són clubs resistents i que estan acostumats a treballar sempre amb dificultats. I ara, encara més, en l’etapa postcovid. Han estat dos anys complicats en tots els àmbits, el personal i l’empresarial, cosa que ha dificultat trobar patrocinadors. Per això també hi va haver una línia de finançament de rescat a tots els clubs; si no, els hauríem deixat com un un esquelet. Veníem d’un any d’haver competit perquè les lligues estatals van seguir però sense públic i amb patrocinadors que s’havien fet enrere.

Qualsevol aposta és bona, perquè al final va en la línia de generar referents; allò que diem que les nenes vulguin assemblar-se a alguna esportista, sigui de l’esport que sigui. Probablement Barcelona i l’àrea metropolitana es mereixen tenir un equip capdavanter d’aquestes característiques; per tant tot el que sigui reforçar i visibilitzar, i com deia abans, esports diferents, benvingut sigui.

Hi ha un tema que hem d’afrontar, i la consellera Vilagrà ja ho ha anunciat en seu parlamentària. Aquesta serà la legislatura de l’esport, doblant el pressupost, perquè ens ho creiem i perquè és un pilar de construcció social. L’esport juga sempre a favor de la cohesió i de la salut de la comunitat. Un dels objectius és aconseguir que hi hagi més gent que faci activitat física, però l’ha de poder fer en un entorn i en unes instal·lacions i espais habilitats adequats; aquest és un dels comptes pendents: que fa probablement una dècada que s’inverteix poc en noves instal·lacions esportives. És un dels nostres reptes.

El que no podem fer és deixar d’avançar. Si un any pots fer un pas de deu metres, fes-lo, i l’any següent si l’has de fer de sis, fes-lo, perquè si davant d’aquests horitzons negatius frenem, arribarà un moment en què estarem a la mateixa línia de sortida. El que no volem ser és immobilistes; el pressupost que té Esports el volem executar i posar-lo a favor que el nostre teixit millori.

Sí, ella compleix allò de la màxima que l’esport és circular. De vegades ens pregunten si apostem per l’esport de base o pels grans esdeveniments, per l’esport popular o per l’esport federat. Aquestes dicotomies no tenen sentit. Apostem per tot i tot alhora, perquè l’esport de base fa que si treballes bé acabes tenint equips que competeixen bé i acabes guanyant i tenint un bon primer equip. Els grans esdeveniments són un dia de festa major en què tots ens vestim de gala; pots mostrar al món com ets, reps molta gent d’altres cultures, d’altres mentalitats, i per tant també aprens molt, i després d’un gran esdeveniment queda un llegat, i tot això es retroalimenta, i és aquesta la força que té l’esport. Tot ha d’anar amb un fil conductor, esport en edat escolar, n’hem de fer tots, i probablement hem de tenir un punt que ens permeti detectar aquells talents esportius, sobretot havent fet arribar a qualsevol escolar l’oportunitat de provar l’esport i després que cadascú decideixi. Pots apostar per una lliga federada més ordenada o per l’esport com a oci, i aquí hem de donar la llibertat per escollir. Hem de vetllar perquè en aquest univers tot passi alhora.

Un sí rotund. Des que soc secretària general en alguns actes em trobo que soc l’única dona, o una de les poques. Ara comencem a tenir més presidentes i això és bo perquè les dones observem el món d’una forma diferent, ni millor ni pitjor. En l’alta direcció, en la presa de decisions, també és important que hi entri la dona.

Quan tenia 18 anys i quan et plantejaven això de la discriminació positiva, no hi estava d’acord. Volia arribar a algun lloc per mèrits propis. Quan et vas fent gran veus que les coses no depenen al cent per cent de la teva voluntat, sinó del moment en què algú t’obri la porta. Igual que les llistes cremallera han fet molt bé en la política en general, crec que inicialment perquè hi hagi canvis probablement són necessàries aquestes quotes per permetre l’entrada i ajudar a la paritat en les federacions i els clubs.

Els partits ho han fet pel seu compte, probablement es podria fer amb més punts en les línies d’ajuda als clubs que posin en marxa.

En una anàlisi purament esportiva, l’impacte d’uns Jocs d’hivern als Pirineus és molt menor que el que ja passa a les nostres muntanyes cada hivern, que no es poden comparar als d’estiu. Uns Jocs d’hivern mobilitzen uns 2.900 esportistes, menys, per exemple, que una de les grans proves del país, la Cavalls del Vent. Som un país que hem viscut d’esquena als esports d’hivern. Si fem una mirada a quines competicions hem fet aquests últims anys a Boí Taüll o a les altres estacions, ja veurem que el nombre d’esportistes ja supera el d’uns Jocs d’hivern. Per tant, no és una invasió del territori esportivament parlant. Simplement passa allò que ja està passant però en un altre format de competició i amb la marca de Jocs Olímpics, que té un impacte mundial que fa que de cop i volta tothom sàpiga posar al mapa on són els Pirineus. Això revitalitza qualsevol territori, controlant sempre l’impacte, una cosa que en l’esport es té molt present. Quan tots anem a la muntanya ens agrada gaudir de la natura, i en l’esport l’acabem estimant, i quan estimes una cosa la cuides, i l’esport ajuda que passin aquestes coses.

Ara renovem el pla estratègic que s’acabava el 2022. Un dels projectes més ben considerats és el de l’esport blanc, en què tots els nens i nenes de les escoles dels Pirineus fan el primer contacte amb la neu i poden decidir si volen continuar-hi. Queralt Castellet va assolir a Pequín el millor resultat de la història i l’esquí de muntanya també serà una disciplina olímpica. Són bons senyals.

No, no està en perill. En tot cas, l’ajornament de la consulta ve motivat perquè volem que tots els ciutadans disposin de tota la informació. El govern està compromès perquè quan arribi el moment de votar tingui aquesta informació per decidir.