Nosaltres vam tancar en negatiu bàsicament perquè pocs dies abans de tancar l’any la secretaria general de l’Esport ens va anunciar una retallada d’un 46% del conveni que havíem presentat. I que havíem negociat, com fa 25 anys, amb la Generalitat. Va ser un canvi de criteri que va marcar la Generalitat i que no ens va permetre cap reacció. Si esperes un ingrés d’un conveni, per una feina que has anat fent, i hi ha un canvi de criteri que no depèn de tu, és impossible reaccionar. I per això vam tancar en negatiu. De fet, la xifra del tancament negatiu coincideix pràcticament amb la del conveni.

Amb el govern, en general hi tenim bona relació, i el nostre esperit és de poder col·laborar. És evident que no estem contents amb el que va passar l’any passat; això no vol dir que no puguem establir una relació de confiança en el futur. Ho veurem. La confiança es construeix amb fets, no amb paraules.

És un 2% més respecte a l’any anterior. És una xifra acceptable, tot i que nosaltres lluitem per aconseguir l’1% del pressupost de la Generalitat en matèria d’esports, que es destini no només a les federacions, sinó també als clubs i sobretot als de base.

En realitat, el pressupost d’esports respecte al general és inferior en percentatge al de l’any passat. Si bé hi ha un 6,5% més de pressupost respecte a l’any anterior, s’ha de tenir en compte que el pressupost total de la Generalitat ha augmentat un 17,5%. Per tant, des d’un punt de vista percentual, estem pitjor que l’any anterior. En termes absoluts, no, hi ha algun milió més. Però en termes generals, sí. La nostra lluita, la nostra reivindicació, ha de continuar en aquesta línia, perquè entenem que l’esport és un pilar fonamental de l’estat del benestar, i perquè hi ha una cosa molt clara: com menys subvenció es pugui donar a les entitats sense ànim de lucre de promoció de l’esport, menys oportunitats donarem als nostres infants i joves, i més injusta farem la nostra societat. Si no hi ha ajuda pública, l’única manera de sostenir les nostres entitats és apujant les quotes i, per tant, poses una barrera d’accés. A més, està demostrat que un euro invertit en matèria d’esports estalvia pràcticament 20 euros en matèria de salut. Més que mai necessitem recursos, no només per a l’elit sinó per a la promoció de l’esport federat, per democratitzar encara molt més l’esport i tots els beneficis que representa. Fan falta uns diners que en els altres països d’Europa sí que hi són. Mirat així, encara falta molt camí per recórrer. No ens han retallat, però ambicionem l’1%.

No només això. El pressupost de la Generalitat havia arribat als 160 milions d’euros. Es va retallar molt, i ara s’ha augmentat molt poc. Tenim molt recorregut per créixer, i s’ha de fer amb ajudes meritocràtiques. Si es fixa la promoció de l’esport de base, en funció de números contrastables. Si és en l’esport femení, també. Que les entitats hi puguin accedir. En ha afectat la covid, i ara la crisi energètica. És un problema greu del sector i volem promoure l’acció conjunta per fer-hi front.

Tot el que sigui augmentar pressupost, ho aplaudirem. Va en la línia del que estem reclament. Però el nostre port és aquest 1%. Això està molt bé, però encara estem lluny del que mereix i necessita des d’un punt de vista social i nacional el nostre país en matèria d’esport.

En aquests moments, la ILP és al Parlament. A partir del setembre, es reimpulsarà el procediment parlamentari, i això ha de dur a un resultat. Primer, la comissió ha d’escoltar els diferents ponents, fins cap a final d’any. Després, hi haurà un parell de mesos més per acabar determinant quina és la proposta de llei que es presenta. Nosaltres el que busquem és complicitat. És un recorregut de fa molts anys. Vam començar a recollir signatures el 2018. Vam aconseguir al màxim de signatures d’una ILP al Parlament en temps modern, més de 154.000. Ara aspirem a tenir consensos amb altres sectors que potser no ho veien de tan bon ull, com ara els consells esportius o altres entitats del món de l’esport, per presentar una proposta als grups parlamentaris molt més consensuada. Seria molt trist que havent tingut una nosaltres una ILP amb 154.000 signatures i amb un procés obert des del 2018, Espanya fes la seva nova llei de l’esport abans que nosaltres. Per tant, fem també una crida a la responsabilitat dels nostres parlamentaris. Tenim l’oportunitat de modernitzar el nostre sistema esportiu, que no ens passin per la dreta des del Congrés espanyol.

Si forcéssim i hi hagués voluntat, al desembre hi podria haver la llei. Si no, el primer trimestre del 2023. Amb la llei, busquem tres qüestions principals: reconeixement institucional, amb la conselleria d’Esports; reconeixement jurídic, amb un servei essencial reconegut per llei, i l’1% del pressupost.

La proposta que hem fet ja ho inclou. De fet, la llei és una esmena a la totalitat del sistema que tenim ara. Perquè no funciona. Hi ha moltes coses que no estan funcionant i la llei hi ha de donar resposta. El registre d’entitats esportives, per exemple, que cada vegada que hi ha eleccions en una federació ens causa problemes. Això s’ha de resoldre, i també totes les contingències que tenim amb el Tribunal Català de l’Esport. La llei hi ha de donar resposta. La llei que proposàvem ho feia, i ara, escoltant els nous sectors, hem de trobar una llei de consens i transversalitat, i que els partits polítics també se la prenguin com a seva. Ha de ser un instrument de solució a un problema que tenim, de finançament i de bon funcionament del sistema esportiu.

La meva recomanació és menys soroll i més feina.

En general. Menys soroll i més feina. Serà l’única manera de tenir èxit amb aquest procés. Això és tot.

El COI vol donar-los aquí. Hi ha una conjuntura que hi ajuda. L’interès del COI és produir televisivament per guanyar diners i mantenir un equilibri internacional. El Japó té un problema per horaris respecte a la resta del món. Els Estats Units ho tenen més bé, però la relació entre el comitè olímpic d’Estats Units i el COI sempre ha estat complicada. I a més, els Jocs d’estiu del 2028 són a Los Angeles. Ja no és que Barcelona caigui bé, sinó que des del punt de vista de la geopolítica, els interessos estan més alineats amb Barcelona. I si Barcelona i Catalunya fa una proposta mínimament decent, ens ho donaran. Perquè els anem bé, els encaixa. I, repeteixo, menys soroll i més feina.

Els comitès olímpics nacionals reconeguts pels comitès olímpics internacionals són els únics que tenen la facultat per presentar propostes. Per tant, a Espanya, mentre només hi hagi reconegut el COE, serà el COE.

Tot el que sigui situar Catalunya o Barcelona al món des d’una perspectiva esportiva és positiu. Si això ajuda a reactivar l’economia serà positiu. No hem d’oblidar que la copa d’Amèrica és el negoci del sindicat que guanya, que en aquest cas és el Team New Zealand, que busca el millor postor i es presenta per treure’n rendiment ell. Si, aprofitant aquest rendiment que ells volen o poden treure, nosaltres com a ciutat ens projectem en l’àmbit nàutic, perquè a més Barcelona sempre ha estat referent, i, sobretot, crec que és fonamental, si lliguem la història de Barcelona des del punt de vista de la vela, amb aquesta vela moderna, i em refereixo bàsicament al binomi del patí de vela, que és l’embarcació genuïna de la ciutat de Barcelona i nacional de Catalunya, amb la copa d’Amèrica. Si som capaços d’unir aquests dos elements, servirà de cara al futur. Si no, el que passarà és que seran uns senyors que vindran aquí, faran la seva festa i se n’aniran. És important que les administracions hi posin especial èmfasi, en això. Estem parlant de la competició internacional de vela més important. Però vull recordar que el Club Patí Vela Barcelona, que està al Port Olímpic, és el club que organitza més regates del món. De set dies de la setmana, cinc estan fent regates: dimarts, dijous, divendres, dissabte i diumenge. Aquest patrimoni esportiu, cultural i marítim que tenen Barcelona i Catalunya, si no se sap lligar per part de les administracions amb això tan modern, serà perdre una oportunitat. Fem una crida a les administracions a entendre aquest binomi i a potenciar-lo.

El problema dels 1.000 milions és que ells decideixen on els posen. Per això, és imprescindible que hi hagi un tant per cent d’aquesta inversió que vagi a projectes culturals i marítims i científics. O relacionats amb el canvi climàtic. Per exemple, en el mateix Club Patí Vela Barcelona, han desenvolupat amb l’Institut de la Marina un patí ecològic que se’n diu patí científic. Cada dia surt a navegar i mira el pH, la sal, la temperatura, etc. Per tant, és pot combinar l’arrel esportiva amb el canvi climàtic i la ciència.

És fonamental que es faci. En aquest país, fins i tot en els Jocs d’hivern, que són al Pirineu, de seguida hi apareix Barcelona. La capital xucla com a capital, com passa també amb Madrid, la capital d’Espanya. I aquí estem davant d’un gran esdeveniment que se centra a Caldes de Malavella, al costat de Girona, i que, per tant, desterritorialitzem des d’una perspectiva de capitalitat. A nivell de marca i de recursos pot generar molts beneficis. Els números parlen per si sols i els de la Ryder només fan que dir que aglutinen més de 60.000 persones i la quantitat de diners que deixarà. Demanem a les administracions que s’hi impliquin pel benefici que comportarà.

Depèn dels avals de les administracions. L’Ajuntament de Barcelona ja ha manifestat que s’hi vol sumar. L’Estat ja ha avançat també, a falta d’acabar de concretar, la voluntat d’avalar també la seva part, i ara falta la Generalitat, que ha de fer aquest pas. És evident que ha d’aportar recursos, però seran multiplicats per molt respecte del benefici que obtindrà el territori.

Vaig estar reunit abans de la pandèmia a amb el David Sassoli, que era el president del Parlament Europeu. I em va dir una frase que em va agradar molt. Em va dir: malfieu-vos dels polítics que us diuen coses polítiques però que no us pressuposten. Falta una aposta del govern decidida amb qui té la competència, que són les federacions i la UFEC, segons la llei actual, per desenvolupar una estratègia. El govern basc ens ha encarregat un informe sobre el reconeixement de les seves seleccions. I aquí, el govern català, que ens ajudava a pagar la roba de les seleccions, en aquest últim conveni ja ens ho ha tret. Falta una acció conjunta entre les federacions, la UFEC i la secretaria general de l’Esport amb una aposta clara de recursos i estratègia. És mentida que no hi ha possibilitats. Quan la Generalitat, en l’època de Niubò en el tripartit, hi va apostar i va crear una secretaria específica de promoció internacional de l’esport, es van reconèixer 21 seleccions catalanes a nivell internacional. Si aquesta feina s’hagués continuat fent, ara no en tindríem 21, en tindríem 45.

Per competències no pot generar el reconeixement internacional. El que si que hem de procurar és que la llei de l’esport espanyola no ens capi més del que ens capa l’actual. I aquí, fem una crida als partits catalans representats en el congrés de l’estat per fer pinça.

El nostre primer president va ser Pompeu Fabra, i el compromís pel català de la UFEC és ferm i indiscutible. Estem treballant un pla d’acció per promoure l’ús del català en les entitats esportives.