Canviar l’imaginari perquè les coses siguin diferents

Un dels temes que es van posar sobre la taula rodona va ser com la societat entén l’esport i el futbol femení i com és el professionalisme. Les tres ponents van argumentar que, fins que no es para i es reflexiona, se segueix amb la inèrcia heretada: pitjors condicions laborals per les esportistes, temps per poder-s’hi dedicar... complicacions que “necessiten un canvi de mentalitat, d’imaginari”, argumentava Anna Caula i Paretas. La secretària general ho resumia parlant de la seva experiència: “moltes vegades, com a dona, hem assumit que hi ha un preu que hem de pagar, fins que et preguntes per què, i t’adones que no és just”. I, perquè això pugui fer-se factible, “cal un canvi de cultura”, sintetitzava, “amb molta sensibilització i entendre i veure que les dones tenim els mateixos drets”, afegia.

En aquest sentit, Anna Caula i Paretas, anomenava certs exemples que mostraven les diferències, com el fet que en moltes ocasions les dones tenen pitjors horaris de competició, partits i entrenaments, comparteixen vestidors amb altres equips, mentre els masculins tenen individuals, el tractament de la premsa... “Petites coses que, quan les veus totes juntes, t’adones en quin punt estem”, concloïa.

I, finalment, va explicar un projecte d’Esportcat on, precisament, el canvi de mentalitat, d’imaginari, és la meta que persegueix: l’exposició “Jugo com una nena”. Anna Caula i Paretas va explicar que l’expressió històricament s’havia fet servir de manera pejorativa. Des del Govern s’ha decidit girar-la i mostrar-la com el que realment és, un lema d’orgull.

La importància de la visibilitat

Un dels altres punts del debat va ser el ressò mediàtic i la visibilitat que reben les dones esportistes. Mendes va explicar que, ella, havent crescut a Portugal, no tenia cap referent futbolista femenina. Els seus ídols eren Deco, Ronaldo... però cap noia. I, això, a part de donar entendre que potser no era possible poder-se dedicar professionalment, li feia sobreentendre que, potser, per poder jugar a futbol, havia de ser més similar al físic d’un noi i no d’una noia.

“El gran sostre de vidre és la visibilitat. Si no ho tens davant, somiar és complicat”, afegia Anna Caula i Paretas. També va fer menció a la poca repercussió que encara rep l’esport femení als mitjans.

Per la seva part, Mauron va expressar que, l’Eurocopa que se celebrarà el pròxim 2025 a Suïssa ha de ser “una celebració”, però, alhora, cal aconseguir impacte i visibilització. “Volem que aquest país vegi la competició i sobretot vingui als camps. A més, les parcel·les es modificaran i seran de gespa natural”, expressava.

En definitiva, les dones professionals de l’esport, protagonistes principals de la festa nacional catalana de Suïssa. “El que no és anomenat, sembla que no existeixi”, va detallar Anna Caula i Paretas. Parlar, aprofundir i denunciar per fer-ho encara més real i obrir horitzons.