Després d'anys barallant-nos, de tenir diversos play-off, d'estar a les portes de l'ascens, sempre hem acabat amb mal gust de boca i ara, aconseguir-ho, i de la manera que ho hem fet, és molt important.

És molt competitiva, amb molts equips amb molt de nom, com l'Aston Villa, el Newcastle, el Derby County, el Norwich, equips amb molt nivell, amb pressupostos molt alts. I a més, són 46 partits de lliga, dues copes... Tot ho fa encara més complicat, però hem tingut una gran temporada que esperem arrodonir amb el títol.

El futbol anglès, tot i que cada cop menys, no entén de tàctica. La tàctica no és el seu fort. És un joc molt més directe, d'anades i tornades, bastant més físic... La diferència més gran que hi veig jo és aquesta, que el futbol anglès no creu tant en la tàctica.

Això depèn de cadascú. Sí que és veritat que el futbol és diferent, però en aquest esport tots parlem el mateix llenguatge. Al final és una pilota i ja està. En el meu cas l'adaptació va ser bastant ràpida, perquè l'entrenador era uruguaià, Gustavo Poyet, i va ser més fàcil perquè vaig tenir més ajuda.

És un dels motius i també en l'àmbit de seleccions. Tenen jugadors d'un nivell altíssim, però que en l'aspecte tàctic, quan es troben davant d'equips que són rocosos, que treballen junts, tenen molts problemes. Si seguim una escala, els italians estarien a dalt de tot, després aniria el futbol espanyol i després els anglesos, que tàcticament no són tan rigorosos.

Són molts motius. Aquí la televisió aquí ajuda molt. No podem comparar pressupostos d'equips de segona divisió d'aquí amb els de segona divisió d'Espanya. Estem parlant que hi pot haver vuit equips de la segona divisió anglesa, que paguen més que vuit equips de la primera divisió espanyola. El tema dels diners influeix molt i també la massa social. Pensa que nosaltres, un equip de segona, tenim una mitjana de 28.000 espectadors a l'estadi cada setmana que juguem a casa. Tot plegat fa que no es pugui comparar. Sí que és veritat que en l'aspecte futbolístic hi ha moltes coses que són molts millors a Espanya que aquí a Anglaterra.

Correcte. Aquí primer són del seu equip, l'equip local, el de la seva ciutat, i després són fans del Chelsea, del Manchester... d'un gran equip. Canvia bastant. De fet, hi ha curiositats com que aquí els dissabtes de tres a cinc de la tarda no es pot donar cap partit en obert per la televisió. No es pot veure cap partit a aquestes hores, ni tampoc pagant, i es fa per incentivar precisament això. Així la gent va al camp, a l'estadi de la seva ciutat, i veu el seu equip.

No n'hi ha... és cuidar-se. No hi ha res més. Portar un estil de vida que t'ajudi a poder suportar tota aquesta càrrega de partits. Al principi costa una mica trobar aquest equilibri, però un cop el trobes, ja portes aquest estil de vida que et permet jugar aquest nombre de partits.

Quan arribes a aquesta edat ja no penses només en el partit a partit, sinó en el dia a dia. Intento disfrutar de cada moment, de cada entrenament perquè no me'n queden gaires. Fa un parell d'anys que estic així, que intento gaudir de cada dia, de cada experiència, i crec que afrontar-ho així, sense pensar a llarg termini, és la millor manera...

Sí, sí, amb moltes ganes. No sé sí seré el debutant més vell... podria ser. Serà una nova experiència. Ara, però, també amb ganes de vacances per desconnectar i descansar bastant i després amb il·lusió de tornar i afrontar aquest nou repte.