Hi ha una mena de futbolistes que viuen amb amargor i cert odi ambiental la seva professió. Joan Capdevila (Tàrrega, 1978) no respon a aquest perfil, sinó que és antagònic a aquesta manera d’encarar la professió. El lleidatà acaba d’anunciar la seva retirada. Tot just ahir va penjar les botes al FC Santa Coloma d’Andorra. Enrere deixa disset anys en l’elit del futbol. “Ho tinc ben assumit, això de penjar les botes”, avisava fa tres anys en una entrevista amb aquest diari quan va deixar l’Espanyol per enllaçar una aventura exòtica a l’Índia, amb el North East United, i una experiència al Lierse de Bèlgica abans d’acabar els seus anys de futbolista a Andorra. Sempre al llarg de la seva dilatada carrera ha viscut la professió amb una alegria contagiosa de la qual ha fet partícip tothom. Aquesta vitalitat és el seu full de ruta emocional. Fill de Tàrrega, mai s’ha desempallegat d’aquesta ànima de nen de poble i això, segurament, és el que l’ha fet gran en el sentit més ample de la paraula. No oblidar els orígens és la millor manera de tenir els peus a terra. Capdevila mai ha estat un artista de la pilota. Ell és el primer que ha tingut clares les seves limitacions, i això li ha fet maximitzar les seves virtuts basades en una fiabilitat i una regularitat envejables.

Lluny ja queden els seus inicis al Tàrrega i a l’Atlético Segre. Amb 17 anys, guiat pel llavors coordinador del futbol de base de l’Espanyol, Joan Manel Casanova, va fer el salt al conjunt blanc-i-blau –l’equip del seu cor, del qual és soci i accionista– amb un contracte de tres anys sota el braç. Girant la vista enrere, Capdevila recorda com el dia que es va formalitzar el seu fitxatge per l’Espanyol va reclamar al seu pare que no podien baixar a Barcelona amb el vell Renault 12. Aquella vella tartana es va canviar per un Suzuki Baleno nou de trinca. Aquest capritx de nou ric també li va servir d’experiència, pels maldecaps que van tenir els seus pares per pagar les lletres del cotxe. El pare, futbolista durant molts anys del Tàrrega, no es podia negar al desig del fill i tots dos van rememorar aquelles llargues matinades, recargolats al sofà de casa, degustant plegats com bojos la passió mútua pel futbol, veient la Libertadores. Els somnis del jove jugador s’anaven visualitzant a l’horitzó i més després d’una severa reprimenda del seu pare quan tenia 14 anys. Capdevila va decidir sortir amb els amics a les festes de Tàrrega. L’endemà tenia partit i no la va tocar. “No ens facis perdre més el temps, si no vols seguir, ho deixes”, li van recriminar. Aquell toc d’atenció el va fer reaccionar i en aquell moment va decidir que lluitaria per ser futbolista.

D’allà, el salt a l’Espanyol. Entrenaments al camp de La chatarra i convivències a la residència que tenia el club blanc-i-blau al carrer Gran de Gràcia. Plors i certa desesperació ambiental. Companys que abandonaven per la solitud, però la fermesa de Capdevila era de ferro, fins al dia del debut de la mà de Miguel Ángel Brindisi al vell San Mamés entrant per Pacheta. Eclosió al primer equip i traspàs a l’Atlético carregat de polèmica. Amb el temps, Capdevila no nega que aquella situació el va superar. Un any a l’Atlético, i sense cobrar, perquè el club estava embargat judicialment. Aquella va ser la seva pitjor temporada com a professional. Llavors, el Deportivo va trucar a la seva porta i li va oferir un contracte de set anys que va complir íntegre. Anys de progressió fent-se un nom en l’elit al Superdépor i guanyant la copa del centenariazo al Bernabéu.

Acabat el periple gallec va fer el salt al Vila-real, amb 29 anys. Allà va viure els seus millors anys com a futbolista. La seva solidesa amb el conjunt de la Plana Baixa li va donar l’oportunitat de ser el lateral esquerre titular de la selecció espanyola, amb què es va proclamar campió d’Europa el 2008 i del món el 2010. La nit màgica de Johannesburg va ser el colofó de la seva carrera. Encara avui conserva a la retina l’abraçada amb els seus pares i les llàgrimes d’alegria. Tots els entrenaments amb pluja, sol i fang van valer la pena i el canvi del vell Renault 12 pel Suzuki Baleno ja era una anècdota.

Els últims anys en l’elit el van portar al Benfica, tot i que mai ha entès el perquè del seu fitxatge. Per sort va recuperar el gust pel futbol a l’Espanyol, al qual va jugar dos anys que li van servir per reconciliar-se amb l’afició. Qui sap si ara que ha penjat les botes es tornarà a vincular al club del seu cor.