Hi ha una melodia tan o més vella que l’oficial que acompanya el dia a dia de la Champions League. Una música que reforça la silueta allargada d’un Real Madrid per al qual la competició no té secrets, i que fa bullir la sang de clubs com la Juve i el Bayern, institucions amb l’etiqueta de tirans en els seus entorns nacionals, però que a Europa veuen com la dinastia només té un color: el blanc. Clubs estimats i odiats a parts iguals als seus països, acostumats a fitxar el millor de cada casa en un instint caníbal que els defineix i també amb fama de gaudir d’una complicitat arbitral que sempre torna.

A Europa, en canvi, a tots dos els ha tocat canviar de vorera i mirar des de baix un Real Madrid que domina tots els camins de la competició, des d’escenes gravades en color, com la volea de Zidane i la xilena de Ronaldo, fins a d’altres que queden ocultes en el camí, sota una capa tèrbola: des del gol de Mijatovic en fora de joc a Amsterdam el 1997, per posar punt final a tres dècades de sequera blanca en la Champions, fins a la nit de dimecres al Bernabéu, amb el crit encès d’un Gianluigi Buffon agonitzant els seus darrers minuts de màgia europea i d’una remuntada històrica de la Juve. “Xiular aquest penal no és d’ésser humà, has de ser una bèstia o un animal”, va protestar el porter de Carrara, una actitud poc seva.

Autoritari al terreny de joc, instintiu per colpejar quan cal i amb una complicitat evident amb la competició, el Madrid va pel camí d’una dinastia. La primera des que la Champions adopta aquesta nomenclatura. Però a la llegenda blanca l’acompanyen cicatrius sota la pell. Escenes controvertides. Algunes a les portes de la glòria, com el mateix gol de Mijatovic o un altre fora de joc invisible de Sergio Ramos en la final de Milà. D’altres que queden en el trajecte, com el lleuger penal de Benatia sobre Lucas Vázquez en els quarts, el de Lo Celso sobre Kroos a vuitens, que va enervar tota la cúpula del PSG, i el reguitzell de decisions que van empènyer el director gerent del Bayern, Karl-Heinz Rummenigge, a no mossegar-se la llengua la temporada passada. “Ens han eliminat per l’àrbitre. Feia quaranta anys que no es veia res similar. En la final aniré amb la Juve”, va dir el mandatari després d’una expulsió d’Arturo Vidal que va deixar sense forces el gegant muniquès per a una pròrroga en què Ronaldo va sentenciar amb dos gols en fora de joc.

En la final, a Cardiff, el Madrid, tot i el desig de Rummenigge, va acabar fent valer amb justícia el pes d’una història observada amb recel des de la competència. “És una violació, que vols que et digui, una violació”, va remugar a la fi del partit l’autor del penal, Mehdi Benatia, mentre que el seu president, Andrea Agnelli, es va referir al videoarbitratge, que encara no ha estat aprovat per la UEFA pensant en la Champions League, com a últim paraigua per intentar canviar una història que, sigui com sigui, amb postals de glòria i de polèmica, sembla està abocada a tenyir-se de blanc.