Quan Giovanni Rossi va tornar al Sassuolo el 2013 i es va trobar Eusebio di Francesco (Pescara, Itàlia, 1969) al capdavant del primer equip no va poder evitar recordar Massimiliano Allegri, a qui ell mateix havia portat al club de l’Emilia Romagna l’estiu del 2007, en la seva etapa anterior com a director esportiu. “Són entrenadors de característiques diferents, però la capacitat de lideratge és tan forta que ja els intueixes un destí superior”, assegura el dirigent, que anys més tard ha corroborat com Allegri s’ha convertit en història de la Juve i com Di Francesco ha fet somiar la ciutat de Roma, sempre dramàticament apassionada, com feia anys que ningú aconseguia.

Al Sassuolo, en un entorn agraït, en un club benestant econòmicament i en l’àmbit de projecte, tots dos van preparar-se per al seu destí. I en el cas de Di Francesco va ser una etapa d’afermar conviccions, però també d’acceptar camins secundaris, de tenir mà dreta però també esquerra. “El vam portar perquè ens encaixava la seva filosofia, de futbol propositiu, d’apostar pel 4-3-3, de donar molta importància a la possessió de la pilota”, assegura Nereo Bonato, aleshores secretari tècnic dels neroverdi, que va viure i continua assistint des de la distància l’evolució del tècnic de Pescara.

Quan un pregunta a Itàlia per Di Francesco, no triga a sortir el nom de Zdenek Zeman, amb qui va coincidir en la seva etapa de futbolista a la Roma. “Ell és fill de Zeman”, repeteixen els que el coneixen. Però també hi ha unanimitat que els anys han apaivagat el vincle, que l’ara tècnic de la Roma ha moderat les conviccions del seu pare futbolístic, un extremista del joc ofensiu. “Diríem que Eusebio ha entès el benefici de tenir un límit i sobretot en la fase defensiva ha millorat molt en els últims anys”, pronuncia Bonato. “Ha tingut la valentia i la intel·ligència per, amb el temps, adaptar els seus conceptes de futbol a la realitat actual –continua Rossi– al principi era un entrenador molt zemaniano, d’idees molt rígides, en què el sistema estava per sobre dels futbolistes, però amb el temps ha sabut trobar un punt intermedi.”

La Roma actual és una síntesi del trajecte que retransmeten tant Bonato com Rossi. Un equip que ha viscut sota el paraigua del 4-3-3. Amb extrems ofensius, amb voluntat propositiva, però que amb el pas de les setmanes ha agafat un cos competitiu que s’explica també per la capacitat de viure sense la pilota. Di Francesco ha estat capaç d’ajustar peces, per moments acoblant-se a un 4-2-3-1, amb Nainggolan davant de Strotman i De Rossi. Fins i tot de jugar una carta especial en la tornada contra el Barça, amb un 3-4-3 magistral i congeniar amb l’ecosistema d’un club amb fama de difícil com és el giallorrosso. “Quan es diu que la Roma és un club complicat és per alguna cosa, però Eusebio coneix com funcionen les coses, domina l’escenari i a més té capacitat per conviure-hi”, assegura Bonato. Monchi, en el seu primer projecte a Itàlia, volia un entrenador que conegués el club de portes endins i la Serie A de portes enfora. I la tria de Di Francesco ha acabat aflorant en una estimulant temporada, amb un entrenador que ha sabut trobar equilibri tant dins del camp com fora. “Eusebio és un entrenador que ho vol controlar tot, però alhora domina aquest món. N’ha format part i també sap llegir les situacions de vestidor”, esbossa Rossi. “Es pot parlar amb ell, les coses es poden dialogar, és una persona propera però amb conviccions”, indica Bonato. Di Francesco, que ha conduït la Roma a la seva semifinal de Champions des de 1984, ha sabut allunyar-se suficient de Zeman per generar equips de futbol compacte sense perdre la complicitat d’il·lustres del futbol d’iniciativa. Especialment d’Arrigo Sacchi: “Di Francesco és fortíssim, un entrenador que transmet coratge, optimisme i futbol ofensiu”, ha dit recentment a La Gazzetta dello Sport l’arquitecte d’un dels equips amb millor paladar futbolístic de la història del futbol: el Milan dels holandesos.