Serà el Liverpool. L’últim club capaç de guanyar una final de la Champions al Real Madrid (1981 a París), i que ara, 37 anys després, intentarà frenar l’hegemonia blanca el proper 26 de maig a l’Olimpiski de Kíev. Equip de caràcter extrem, elèctric com el seu entrenador, però també poc consistent en el ritme baix, el conjunt red va resistir les envestides d’una Roma de cor profund, va ser capaç de marcar dos gols ràpids –els primers que encaixava Alisson en la Champions a Roma,– i que el retornen a l’olimp del futbol europeu després d’anys d’ostracisme, en una nit en què el somriure se’l va quedar l’equip de Jürgen Klopp, però en què tots dos van marxar amb el cap aixecat.

Embargada per la necessitat, a la Roma només li servia una nit immaculada. Una més. Que la ciutat eterna caigués a sobre dels anglesos. Tallar les ales de Mané, Salah i Firmino. Viure en camp contrari. Un Dzeko imperial. Fondre’s amb la passió de les tribunes de l’Olímpic. Un cultiu amb ingredients coneguts, i que en els primers compassos van estimular la nit romana. El xup-xup del dia del Barça. El Liverpool espolsant-se pilotes. La lloba empenyent, buscant la jugular.

Però ahir l’escenari li va caure a sobre aviat i sense avisar l’equip de Di Francesco, que necessitava un partit perfecte, sense fissures ni errades i que ràpidament va ser víctima de la seva pròpia malaptesa. En una nit emmarcada entre el futur i el passat, entre la final de Kíev, ja suculenta en l’horitzó, i la set de venjança del 1984, quan els penals van negar la glòria als italians i van entregar la seva quarta Champions al Liverpool, va ser Radja Nainggolan, pulmó incansable i insígnia del caràcter giallorrosso, qui va fer un pas en fals del qual ja seria difícil aixecar-se. Una passada horitzontal, tova i mal dirigida, descatalogada en el futbol professional, va despertar el Liverpool del pànic inicial. Firmino va aixecar les orelles, va afinar els sentits, va connectar-se a la cita i va servir la pilota justa perquè Sadio Mané, que a Anfield havia malgastat les dues primeres ocasions clares del partit, afusellés ara amb perícia Alisson, foradant la moral d’una Roma que es va veure agenollada als peus d’una muntanya ja difícil de coronar. Ni tan sols quan Milner poc després, víctima d’un mal rebuig de Lovren, va acabar perforant la seva pròpia porteria, era difícil augurar un bon destí als romans. I encara menys quan novament una acció de poca contundència defensiva permetia a Wijnaldum enviar el partit a l’interval amb un 1-2 que deixava la persiana de l’eliminatòria a un pam de terra. Però quedava nit...