No esperava que la gent ho recordés amb tanta força tants anys després, però ha estat emocionant parlar amb gent del Liverpool que va trigar una setmana a tornar a casa des de París perquè no podien parar de celebrar-ho. I pensar que la nit abans de la final ni tan sols sabia si jugaria perquè havia estat lesionat...

Sí, però per ser sincer el record que tinc de la final és més aviat lleig. El Parc dels Prínceps era un escenari de rugbi; setmanes abans, de fet, hi havien jugat algun partit. La gespa estava malament, ni el Madrid ni nosaltres vam poder oferir la nostra millor versió i per moments semblava que ens conformàvem a exhaurir el temps reglamentari i veure què passava. Fins i tot diria que el Madrid va generar més que nosaltres, i en aquella època era estrany, però Souness va tenir una petita lesió durant els primers minuts, Dalglish no estava al 100% i jo també sortia d’una lesió. Es notava la pressió d’una final i no va ser el nostre millor partit.

Evidentment que no. Al final també es va demostrar el que era el Liverpool d’aquella època, un equip que sabia com guanyar, que podia manegar la pressió de les tribunes, que intuïa com havia de jugar en cada moment i que sobretot aprofitava les seves oportunitats. Recordo que Santillana va fallar una ocasió en la segona meitat, i contra aquell Liverpool era molt perillós perdonar.

És evident que ara mateix el Madrid és un equip amb molta més experiència, però el Liverpool també ha après a jugar contra rivals així. Per a molta gent pot ser una sorpresa la nostra presència a Kíev, però els que hem seguit la temporada hem vist créixer l’equip en confiança, fer un bon futbol i d’alguna manera em recorda el de la meva època. Jugàvem per generar ocasions, igual que Klopp.

Molt, ha estat capaç de dotar de mentalitat determinats futbolistes, de trobar-los la millor posició i de dotar d’una identitat l’equip. I el que més em tranquil·litza és que això no canviarà pel fet de jugar una final.

No m’ho havien dit mai, però el recordo i sí, és bonic quan els laterals trenquen i apareixen per sorpresa per marcar gols. Jo vaig arribar en el moment just a l’àrea, recordo que vaig dubtar si centrar, però finalment vaig triar xutar. Diria que no em vaig equivocar [riu].

És cert que quan un imagina la final pensa en els davanters, en Dalglish o Souness marcant el gol de la victòria. Però el cert és que aquell any jo ja havia marcat en la final de la copa de la lliga, a Wembley contra el West Ham. Potser m’estava escalfant per al que va passar en la final. Algú deu pensar que soc afortunat, però aquesta sort s’ha de crear.

Una bogeria com estava Liverpool. Aquella nit a París va ser tranquil·la, alguns jugadors van decidir anar a la discoteca, però jo em vaig quedar a l’hotel, fent cerveses amb la família i cantant algunes cançons. Ja de tornada a casa, recordo que vam sortir per la ciutat amb un autobús descobert i absolutament tota la ciutat era al carrer. Diria que també molts aficionats de l’Everton.

En aquella època nosaltres érem gent normal i crec que la gent ho apreciava. Ens agradava parlar o fer una cervesa amb els aficionats, diria que érem molt més propers a la gent que el futbolista actual. Amb això no vull dir que no siguin normals, però sí que viuen una mica més al marge de l’afició.

[Riu] Sí, Phil Thompson, que era el nostre capità, va rebre l’encàrrec de vetllar pel trofeu durant la nit i se la va endur a casa. A la nit la va agafar i va avisar que qui volgués una fotografia amb el trofeu podia anar a un pub local. Al principi la gent no el va creure, però de mica en mica la gent va anar-s’hi acostant i diria que allò va ser una bogeria.

No, els temps han canviat. El futbolista s’ha convertit més en una marca, però també tot s’ha magnificat molt. El Liverpool actualment té aficionats a tot el món i el ressò de tot el que fa el futbolista es multiplica.