Futbol/ Champions

ALAN KENNEDY

EXJUGADOR DEL LIVERPOOL

“El Liverpool de Klopp em recorda una mica el nostre”

“El nostre equip sabia com guanyar, jugàvem per generar ocasions. Igual que l’actual”

“Quan vam tornar de París, tot Liverpool era al carrer, fins i tot aficionats de l’Everton. Ens encantava prendre cerveses i parlar amb els fans”

Phil Thompson, que era el capità, es va endur la copa a un ‘pub’ i va convidar a tothom qui volgués a fer-se fotografies

Alan Kennedy (Sunderland, Anglaterra, 1954) és l’última persona que pot explicar haver derrocat el Real Madrid a les portes de la glòria. Protagonista inesperat al Parc dels Prínceps el 1981, el lateral esquerre d’aquell Liverpool de Bob Paisley va irrompre en la nit de París per foradar la porteria blanca en l’última final de Champions que han estat incapaços de collar. Des d’aleshores, el club de Chamartín ha guanyat les sis finals que ha disputat. El record de Kennedy és el millor aliment per als aficionats del Liverpool per tornar a girar la història.

Per uns dies ha tornat al passat...
No esperava que la gent ho recordés amb tanta força tants anys després, però ha estat emocionant parlar amb gent del Liverpool que va trigar una setmana a tornar a casa des de París perquè no podien parar de celebrar-ho. I pensar que la nit abans de la final ni tan sols sabia si jugaria perquè havia estat lesionat...
Si la de París és per si sola una final bonica, per a vostè deu ser el paradís...
Sí, però per ser sincer el record que tinc de la final és més aviat lleig. El Parc dels Prínceps era un escenari de rugbi; setmanes abans, de fet, hi havien jugat algun partit. La gespa estava malament, ni el Madrid ni nosaltres vam poder oferir la nostra millor versió i per moments semblava que ens conformàvem a exhaurir el temps reglamentari i veure què passava. Fins i tot diria que el Madrid va generar més que nosaltres, i en aquella època era estrany, però Souness va tenir una petita lesió durant els primers minuts, Dalglish no estava al 100% i jo també sortia d’una lesió. Es notava la pressió d’una final i no va ser el nostre millor partit.
Però no canviaria el desenllaç per res del món...
Evidentment que no. Al final també es va demostrar el que era el Liverpool d’aquella època, un equip que sabia com guanyar, que podia manegar la pressió de les tribunes, que intuïa com havia de jugar en cada moment i que sobretot aprofitava les seves oportunitats. Recordo que Santillana va fallar una ocasió en la segona meitat, i contra aquell Liverpool era molt perillós perdonar.
Això que diu defineix molt el Madrid actual...
És evident que ara mateix el Madrid és un equip amb molta més experiència, però el Liverpool també ha après a jugar contra rivals així. Per a molta gent pot ser una sorpresa la nostra presència a Kíev, però els que hem seguit la temporada hem vist créixer l’equip en confiança, fer un bon futbol i d’alguna manera em recorda el de la meva època. Jugàvem per generar ocasions, igual que Klopp.
Quin mèrit atribueix a Klopp en aquest procés?
Molt, ha estat capaç de dotar de mentalitat determinats futbolistes, de trobar-los la millor posició i de dotar d’una identitat l’equip. I el que més em tranquil·litza és que això no canviarà pel fet de jugar una final.
El seu gol en aquella final del 1981, per com arriba i per com finalitza, pot recordar una mica el de Belletti contra l’Arsenal el 2006, també a París...
No m’ho havien dit mai, però el recordo i sí, és bonic quan els laterals trenquen i apareixen per sorpresa per marcar gols. Jo vaig arribar en el moment just a l’àrea, recordo que vaig dubtar si centrar, però finalment vaig triar xutar. Diria que no em vaig equivocar [riu].
Es podria dir que vostè és el Belletti del Liverpool?
És cert que quan un imagina la final pensa en els davanters, en Dalglish o Souness marcant el gol de la victòria. Però el cert és que aquell any jo ja havia marcat en la final de la copa de la lliga, a Wembley contra el West Ham. Potser m’estava escalfant per al que va passar en la final. Algú deu pensar que soc afortunat, però aquesta sort s’ha de crear.
Recorda la celebració?
Una bogeria com estava Liverpool. Aquella nit a París va ser tranquil·la, alguns jugadors van decidir anar a la discoteca, però jo em vaig quedar a l’hotel, fent cerveses amb la família i cantant algunes cançons. Ja de tornada a casa, recordo que vam sortir per la ciutat amb un autobús descobert i absolutament tota la ciutat era al carrer. Diria que també molts aficionats de l’Everton.
Abans el vincle aficionat-jugador era molt més proper...
En aquella època nosaltres érem gent normal i crec que la gent ho apreciava. Ens agradava parlar o fer una cervesa amb els aficionats, diria que érem molt més propers a la gent que el futbolista actual. Amb això no vull dir que no siguin normals, però sí que viuen una mica més al marge de l’afició.
És cert que la copa d’Europa va dormir en un ‘pub’?
[Riu] Sí, Phil Thompson, que era el nostre capità, va rebre l’encàrrec de vetllar pel trofeu durant la nit i se la va endur a casa. A la nit la va agafar i va avisar que qui volgués una fotografia amb el trofeu podia anar a un pub local. Al principi la gent no el va creure, però de mica en mica la gent va anar-s’hi acostant i diria que allò va ser una bogeria.
No és imaginable Henderson enduent-se l’‘orelluda’ al bar si guanyen dissabte...
No, els temps han canviat. El futbolista s’ha convertit més en una marca, però també tot s’ha magnificat molt. El Liverpool actualment té aficionats a tot el món i el ressò de tot el que fa el futbolista es multiplica.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.