“El Liverpool de Klopp em recorda una mica el nostre”

No espe­rava que la gent ho recordés amb tanta força tants anys després, però ha estat emo­ci­o­nant par­lar amb gent del Liver­pool que va tri­gar una set­mana a tor­nar a casa des de París perquè no podien parar de cele­brar-ho. I pen­sar que la nit abans de la final ni tan sols sabia si juga­ria perquè havia estat lesi­o­nat...

Sí, però per ser sin­cer el record que tinc de la final és més aviat lleig. El Parc dels Prínceps era un esce­nari de rugbi; set­ma­nes abans, de fet, hi havien jugat algun par­tit. La gespa estava mala­ment, ni el Madrid ni nosal­tres vam poder ofe­rir la nos­tra millor versió i per moments sem­blava que ens con­formàvem a exhau­rir el temps regla­men­tari i veure què pas­sava. Fins i tot diria que el Madrid va gene­rar més que nosal­tres, i en aque­lla època era estrany, però Sou­ness va tenir una petita lesió durant els pri­mers minuts, Dal­glish no estava al 100% i jo també sor­tia d’una lesió. Es notava la pressió d’una final i no va ser el nos­tre millor par­tit.

Evi­dent­ment que no. Al final també es va demos­trar el que era el Liver­pool d’aque­lla època, un equip que sabia com gua­nyar, que podia mane­gar la pressió de les tri­bu­nes, que intuïa com havia de jugar en cada moment i que sobre­tot apro­fi­tava les seves opor­tu­ni­tats. Recordo que San­ti­llana va fallar una ocasió en la segona mei­tat, i con­tra aquell Liver­pool era molt perillós per­do­nar.

És evi­dent que ara mateix el Madrid és un equip amb molta més experiència, però el Liver­pool també ha après a jugar con­tra rivals així. Per a molta gent pot ser una sor­presa la nos­tra presència a Kíev, però els que hem seguit la tem­po­rada hem vist créixer l’equip en con­fiança, fer un bon fut­bol i d’alguna manera em recorda el de la meva època. Jugàvem per gene­rar oca­si­ons, igual que Klopp.

Molt, ha estat capaç de dotar de men­ta­li­tat deter­mi­nats fut­bo­lis­tes, de tro­bar-los la millor posició i de dotar d’una iden­ti­tat l’equip. I el que més em tran­quil·litza és que això no can­viarà pel fet de jugar una final.

No m’ho havien dit mai, però el recordo i sí, és bonic quan els late­rals tren­quen i apa­rei­xen per sor­presa per mar­car gols. Jo vaig arri­bar en el moment just a l’àrea, recordo que vaig dub­tar si cen­trar, però final­ment vaig triar xutar. Diria que no em vaig equi­vo­car [riu].

És cert que quan un ima­gina la final pensa en els davan­ters, en Dal­glish o Sou­ness mar­cant el gol de la victòria. Però el cert és que aquell any jo ja havia mar­cat en la final de la copa de la lliga, a Wem­bley con­tra el West Ham. Pot­ser m’estava escal­fant per al que va pas­sar en la final. Algú deu pen­sar que soc afor­tu­nat, però aquesta sort s’ha de crear.

Una boge­ria com estava Liver­pool. Aque­lla nit a París va ser tran­quil·la, alguns juga­dors van deci­dir anar a la dis­co­teca, però jo em vaig que­dar a l’hotel, fent cer­ve­ses amb la família i can­tant algu­nes cançons. Ja de tor­nada a casa, recordo que vam sor­tir per la ciu­tat amb un autobús des­co­bert i abso­lu­ta­ment tota la ciu­tat era al car­rer. Diria que també molts afi­ci­o­nats de l’Ever­ton.

En aque­lla època nosal­tres érem gent nor­mal i crec que la gent ho apre­ci­ava. Ens agra­dava par­lar o fer una cer­vesa amb els afi­ci­o­nats, diria que érem molt més pro­pers a la gent que el fut­bo­lista actual. Amb això no vull dir que no siguin nor­mals, però sí que viuen una mica més al marge de l’afició.

[Riu] Sí, Phil Thomp­son, que era el nos­tre capità, va rebre l’encàrrec de vet­llar pel tro­feu durant la nit i se la va endur a casa. A la nit la va aga­far i va avi­sar que qui volgués una foto­gra­fia amb el tro­feu podia anar a un pub local. Al prin­cipi la gent no el va creure, però de mica en mica la gent va anar-s’hi acos­tant i diria que allò va ser una boge­ria.

No, els temps han can­viat. El fut­bo­lista s’ha con­ver­tit més en una marca, però també tot s’ha mag­ni­fi­cat molt. El Liver­pool actu­al­ment té afi­ci­o­nats a tot el món i el ressò de tot el que fa el fut­bo­lista es mul­ti­plica.