Champions

ALAN KENNEDY

EXJUGADOR DEL LIVERPOOL

“El Liverpool de Klopp em recorda una mica el nostre”

“El nostre equip sabia com guanyar, jugàvem per generar ocasions. Igual que l’actual”

“Quan vam tornar de París, tot Liverpool era al carrer, fins i tot aficionats de l’Everton. Ens encantava prendre cerveses i parlar amb els fans”

Phil Thompson, que era el capità, es va endur la copa a un ‘pub’ i va convidar a tothom qui volgués a fer-se fotografies

Alan Ken­nedy (Sun­der­land, Angla­terra, 1954) és l’última per­sona que pot expli­car haver der­ro­cat el Real Madrid a les por­tes de la glòria. Pro­ta­go­nista ines­pe­rat al Parc dels Prínceps el 1981, el late­ral esquerre d’aquell Liver­pool de Bob Pais­ley va irrom­pre en la nit de París per fora­dar la por­te­ria blanca en l’última final de Cham­pi­ons que han estat incapaços de collar. Des d’ales­ho­res, el club de Cha­martín ha gua­nyat les sis finals que ha dis­pu­tat. El record de Ken­nedy és el millor ali­ment per als afi­ci­o­nats del Liver­pool per tor­nar a girar la història.

Per uns dies ha tor­nat al pas­sat...
No espe­rava que la gent ho recordés amb tanta força tants anys després, però ha estat emo­ci­o­nant par­lar amb gent del Liver­pool que va tri­gar una set­mana a tor­nar a casa des de París perquè no podien parar de cele­brar-ho. I pen­sar que la nit abans de la final ni tan sols sabia si juga­ria perquè havia estat lesi­o­nat...
Si la de París és per si sola una final bonica, per a vostè deu ser el paradís...
Sí, però per ser sin­cer el record que tinc de la final és més aviat lleig. El Parc dels Prínceps era un esce­nari de rugbi; set­ma­nes abans, de fet, hi havien jugat algun par­tit. La gespa estava mala­ment, ni el Madrid ni nosal­tres vam poder ofe­rir la nos­tra millor versió i per moments sem­blava que ens con­formàvem a exhau­rir el temps regla­men­tari i veure què pas­sava. Fins i tot diria que el Madrid va gene­rar més que nosal­tres, i en aque­lla època era estrany, però Sou­ness va tenir una petita lesió durant els pri­mers minuts, Dal­glish no estava al 100% i jo també sor­tia d’una lesió. Es notava la pressió d’una final i no va ser el nos­tre millor par­tit.
Però no can­vi­a­ria el desen­llaç per res del món...
Evi­dent­ment que no. Al final també es va demos­trar el que era el Liver­pool d’aque­lla època, un equip que sabia com gua­nyar, que podia mane­gar la pressió de les tri­bu­nes, que intuïa com havia de jugar en cada moment i que sobre­tot apro­fi­tava les seves opor­tu­ni­tats. Recordo que San­ti­llana va fallar una ocasió en la segona mei­tat, i con­tra aquell Liver­pool era molt perillós per­do­nar.
Això que diu defi­neix molt el Madrid actual...
És evi­dent que ara mateix el Madrid és un equip amb molta més experiència, però el Liver­pool també ha après a jugar con­tra rivals així. Per a molta gent pot ser una sor­presa la nos­tra presència a Kíev, però els que hem seguit la tem­po­rada hem vist créixer l’equip en con­fiança, fer un bon fut­bol i d’alguna manera em recorda el de la meva època. Jugàvem per gene­rar oca­si­ons, igual que Klopp.
Quin mèrit atri­bu­eix a Klopp en aquest procés?
Molt, ha estat capaç de dotar de men­ta­li­tat deter­mi­nats fut­bo­lis­tes, de tro­bar-los la millor posició i de dotar d’una iden­ti­tat l’equip. I el que més em tran­quil·litza és que això no can­viarà pel fet de jugar una final.
El seu gol en aque­lla final del 1981, per com arriba i per com fina­litza, pot recor­dar una mica el de Belletti con­tra l’Arse­nal el 2006, també a París...
No m’ho havien dit mai, però el recordo i sí, és bonic quan els late­rals tren­quen i apa­rei­xen per sor­presa per mar­car gols. Jo vaig arri­bar en el moment just a l’àrea, recordo que vaig dub­tar si cen­trar, però final­ment vaig triar xutar. Diria que no em vaig equi­vo­car [riu].
Es podria dir que vostè és el Belletti del Liver­pool?
És cert que quan un ima­gina la final pensa en els davan­ters, en Dal­glish o Sou­ness mar­cant el gol de la victòria. Però el cert és que aquell any jo ja havia mar­cat en la final de la copa de la lliga, a Wem­bley con­tra el West Ham. Pot­ser m’estava escal­fant per al que va pas­sar en la final. Algú deu pen­sar que soc afor­tu­nat, però aquesta sort s’ha de crear.
Recorda la cele­bració?
Una boge­ria com estava Liver­pool. Aque­lla nit a París va ser tran­quil·la, alguns juga­dors van deci­dir anar a la dis­co­teca, però jo em vaig que­dar a l’hotel, fent cer­ve­ses amb la família i can­tant algu­nes cançons. Ja de tor­nada a casa, recordo que vam sor­tir per la ciu­tat amb un autobús des­co­bert i abso­lu­ta­ment tota la ciu­tat era al car­rer. Diria que també molts afi­ci­o­nats de l’Ever­ton.
Abans el vin­cle afi­ci­o­nat-juga­dor era molt més pro­per...
En aque­lla època nosal­tres érem gent nor­mal i crec que la gent ho apre­ci­ava. Ens agra­dava par­lar o fer una cer­vesa amb els afi­ci­o­nats, diria que érem molt més pro­pers a la gent que el fut­bo­lista actual. Amb això no vull dir que no siguin nor­mals, però sí que viuen una mica més al marge de l’afició.
És cert que la copa d’Europa va dor­mir en un ‘pub’?
[Riu] Sí, Phil Thomp­son, que era el nos­tre capità, va rebre l’encàrrec de vet­llar pel tro­feu durant la nit i se la va endur a casa. A la nit la va aga­far i va avi­sar que qui volgués una foto­gra­fia amb el tro­feu podia anar a un pub local. Al prin­cipi la gent no el va creure, però de mica en mica la gent va anar-s’hi acos­tant i diria que allò va ser una boge­ria.
No és ima­gi­na­ble Hen­der­son endu­ent-se l’‘ore­lluda’ al bar si gua­nyen dis­sabte...
No, els temps han can­viat. El fut­bo­lista s’ha con­ver­tit més en una marca, però també tot s’ha mag­ni­fi­cat molt. El Liver­pool actu­al­ment té afi­ci­o­nats a tot el món i el ressò de tot el que fa el fut­bo­lista es mul­ti­plica.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.