La història recorda el Liverpool com l’últim botxí madridista. Però el recorda de lluny, en una nit d’imatges encara desenfocades, lluny de l’alta definició, en què un gol d’Alan Kennedy va negar la setena copa d’Europa a la tirania blanca. Han passat 37 anys, i aquella supremacia red durant la dècada dels vuitanta s’ha extingit. Des de la gestació de la Premier League, de fet, el carismàtic club del Merseyside no ha tornat a guanyar una lliga, i la Champions del 2005, amb Rafa Benítez a la banqueta, queda com una illa enmig d’un context tebi. Una dinàmica que contrasta amb la salut del perdedor d’aquell 1981, un Real Madrid que des d’aleshores ha consolidat el seu govern europeu posant sis orelludes més a les seves vitrines, dues de les quals de manera consecutiva i, curiosament, coincidint amb l’adeu precoç de Benítez i el retorn a l’Olimp de Zinedine Zidane. Quatre dècades en què el Real Madrid s’ha vist atropellat futbolísticament pel millor Barça de la història, en què la seva influència en la competició local, com la del Liverpool, s’ha vist disminuïda, però en què Europa ha tornat a ser un pou de satisfaccions.

La nit de Kíev ofereix al Real Madrid una oportunitat de revenja i al Liverpool, la possibilitat de desenterrar la glòria derrocant la dinastia blanca, la primera des que la Champions League va assolir aquesta nomenclatura, el 1993. Des d’aleshores, ningú havia aconseguit revalidar el títol, i avui l’equip de Zizou aspira a enllaçar la seva tercera orelluda consecutiva, la tretzena en el palmarès, després d’una temporada prototípica del que és el Madrid com a club, incapaç de rendir amb regularitat, per moments endormiscat en la dinàmica del dia a dia, però que ha sabut revertir la tendència sota la melodia de la Champions. Amb un pedigrí molt seu, traient l’escut quan les circumstàncies ho han requerit, sent més contundent en l’èpica, i beneït també per la gràcia arbitral, ja que després d’exhibir múscul competitiu amb una gran eliminatòria contra el PSG, va requerir un penal in extremis per salvar els quarts contra la Juve, i va accentuar la seva rivalitat amb el Bayern en unes semifinals sempre calentes en què unes mans de Marcelo que l’àrbitre no va apreciar van aplanar el camí cap a la capital d’Ucraïna.

El Madrid domina l’escena i les nits en què qualsevol factor és benvingut, i avui ho haurà de repetir per derrocar un Liverpool tan irreverent com el seu entrenador, un Jürgen Klopp que ha estat capaç de construir novament un equip en el qual mirar-se i veure’s reflectit, un conjunt que pessiga l’ànima quan té la possibilitat de buscar els espais, trepidant en la pressió i en la transició, que ha sabut apaivagar les seves mancances defensives i que, sobretot, mira cap a la porteria rival amb aires de rebel·lió. Si la temporada passada el Madrid es va enfrontar a Cardiff amb un rival, la Juve, que només havia encaixat dos gols en el camí cap a la final, aquest vespre se’n trobarà un altre que n’ha marcat 40 en 12 aparicions en la Champions (3,33 per partit). “Aquest Liverpool és millor que el meu”, ha reconegut Benítez, últim tècnic campió amb els d’Anfield.