Vella recepta... nous ingredients

“No soc aquí per fer una revo­lució, però sí una evo­lució.” I, de moment, les parau­les de Julen Lope­te­gui el dia de la seva pre­sen­tació con­cor­den amb els fets. La seva missió era recu­pe­rar l’espurna sense apar­tar-se del camí. Modi­fi­car una herència mons­tru­osa sense defor­mar-la, i donar un horitzó esti­mu­lant a la selecció espa­nyola després de la seva era dau­rada. I, encara en espera dels resul­tats, el basc ja ha acre­di­tat que el seu pla de ruta era real, que després d’esta­ve­llar-se a Bra­sil (2014) i a França (2016), era pos­si­ble recu­pe­rar el rumb sense estridències i retor­nar el joc de toc i asso­ci­ació per embar­car-se en la dis­puta mun­di­a­lista en un grup B en què Por­tu­gal, de tona­li­tats força més gri­ses en la forma, exhi­birà la seva eti­queta de campió d’Europa i en què tant l’Iran com el Mar­roc es pre­sen­ten com dues selec­ci­ons molt ben cali­bra­des per Car­los Quei­roz i per Hervé Renard, dos esculls molt més peri­llo­sos del que diu la lògica de l’afi­ci­o­nat. “Ens ha tocat el grup més difícil de tots”, va adme­tre Lope­te­gui, que, en un moment com­pli­cat, ha cai­gut com aigua beneïda a Las Rozas posant tot el conei­xe­ment adqui­rit durant la seva etapa for­ma­tiva (sub-19 i sub-21) al ser­vei d’una tran­sició dolça, en què la pèrdua dels Xavi Hernández, Xavi Alonso i David Villa està sent sufo­cada de mica en mica pels Saúl Ñíguez, Isco, Thi­ago o Marco Asen­sio. “Ho està fent per­fecte i tots veiem la pos­si­bi­li­tat que Espa­nya pugui fer un bon mun­dial. No podem tenir cap queixa, ni a nivell de resul­tat, ni a nivell de joc”, ha opi­nat fins i tot Vicente del Bos­que.

Clas­si­fi­cada de manera imma­cu­lada en un grup en què també hi havia Itàlia, la roja ha dei­xat esto­nes de fut­bol que han recor­dat la seva millor versió –con­tra rivals com l’azzurra, l’Argen­tina o Ale­ma­nya– i només queda per con­fir­mar si a la seva bona gestió dels par­tits i d’un govern inne­go­ci­a­ble de la pos­sessió de la pilota, sabrà afe­gir-hi el picant neces­sari a les àrees, on Lope­te­gui té la difícil tasca d’esco­llir quin és el seu millor per­fil: si man­te­nir la fe en un Diego Costa que no acaba d’har­mo­nit­zar amb l’entorn, o jugar-se-la per opci­ons menys mediàtiques com les de Rodrigo Moreno o Iago Aspas.

Li que­den pocs dies ja, al basc, per aca­bar de per­fi­lar detalls i afron­tar una estrena tre­pi­dant con­tra una Por­tu­gal que Espa­nya ja va patir de valent per der­ro­tar el 2010 a Sud-àfrica i que ara tre­pitja Rússia alli­be­rada de la res­pon­sa­bi­li­tat històrica d’acon­se­guir un títol amb l’èxit en l’Euro­copa encara calent, i que manté l’esque­let dels últims anys (Rui Patri­cio-Pepe-William Car­valho-Cris­ti­ano Ronaldo) amb alguns con­di­ments nous, com el crei­xe­ment de Ber­nardo Silva, la interes­sant apa­rició de Bruno Fer­nan­des o, per fi, el nai­xe­ment d’un davan­ter cen­tre que generi certa una­ni­mi­tat com André Silva, que ha de ser el millor soci de Cris­ti­ano Ronaldo en un 4-4-2 de Fer­nando San­tos que pro­met esta­bi­li­tat.