L’únic que puc dir en aquest sentit és que tots els assistents que he tingut en territori africà han acabat tenint l’oportunitat de ser primers entrenadors de l’equip nacional. Al Camerun, al Senegal, al Congo... El color de la pell no crec que sigui essencial, el que compta és la qualitat de la persona, del tècnic. Jo per exemple he viscut més anys a l’Àfrica que Aliou Cissé, que va fer tota la carrera a Europa i va obtenir el diploma a França abans de tornar al Senegal i agafar la selecció sub-23, amb la qual ha fet una gran feina.

L’error de les federacions no crec que sigui apostar per entrenadors europeus, sinó que moltes vegades els permeten passar tres o quatre dies al país cada més i la resta viure-ho des de la distància. Si entrenes a l’Àfrica, vius a l’Àfrica. Només així pots amarar-te de la història, de la cultura, i estar pendent del que està passant en la formació de joves. Això és fonamental.

O no. És important no confondre l’entrenador que ha nascut i crescut a l’Àfrica, i el que ha marxat a Europa a criar-se o fer-hi carrera i després torna. Cada cas és molt especial i aquí només compta la qualitat de la persona i la seva implicació.

No és fàcil. Quan jo vaig estar al Senegal o al Camerun a finals dels vuitanta i principis dels noranta, vam impulsar diplomes per als entrenadors, però des d’aleshores s’ha treballat poc en aquest sentit. Si l’Àfrica vol potenciar els tècnics, ha d’intentar crear una estructura de formació que ara mateix no és suficient.