La localitat de Bronnitsi, uns 60 quilòmetres al sud-est de Moscou, marca la fina frontera entre el bullici i la calma, entre la tortuosa activitat de la capital russa i la serenitat de l’extraradi. Amb sort, un taxista agosarat, habitualment d’origen àzeri o kirguís, cobreix el trajecte en poc més d’una hora, obrint-se pas entre un trànsit inacabable, amb una hiperactivitat notable al volant, fins que gira lleugerament a la dreta per desembocar en un poble sense més activitat que el petit mercat dels diumenges. El riu Moscova transita en calma. Al costat, un llac en què es desempereseixen un parell de canoes. I al mig, una fortalesa on descansa la selecció argentina. La policia bloqueja l’entrada a un parell de centenar de metres. El soroll de l’aigua i poca cosa més per acompanyar l’estada de Leo Messi a la recerca del seu somni més preuat.

Però ja fa dies que el curs del riu és imperceptible entre les parets del claustre albiceleste, en què per molt que l’entorn acompanyi, no hi ha pau. “Intentem no mirar res, però tots tenim amics i familiars que ens diuen coses, és inevitable”, lamentava diumenge Lucas Biglia. “Posar-te aquesta samarreta és molt bonic, però també té dificultats. I hem d’acceptar-les”, acompanyava Mascherano, buscant aire entre un ambient dens, intentant cosir un relat que parla d’una fractura entre els futbolistes i un Sampaoli que camina desemparat, amb el cap baix i sense trobar respostes a una situació agònica. Les cròniques des de l’Argentina parlen del tècnic de Rosario, més proper als famosos espàrrings, jugadors de la selecció sub-20 que participen en els entrenaments de l’absoluta, que no pas als Messi, Agüero i companyia. El cap li dona voltes. Les preguntes no tenen resposta i els dubtes viuen desbocats. Ara jugo amb tres centrals i ara amb línia de quatre. No hi ha encaix per a Dybala. Lo Celso demanava pista però a l’hora de competir em refugio en Biglia. Entreno tota la setmana amb Pavón i a última hora me’n desdic. No hi ha certeses futbolístiques. Fa deu anys que no hi són, a la volcànica selecció argentina, i tampoc les ha trobat Sampaoli, que en la seva estada a Xile va aconseguir imposar un segell en molt poc temps. També en el Sevilla, abans que l’equip li caigués en el tram final de la temporada. Sota el paraigua trencat de l’AFA, però, el tècnic es mulla i veu com la tempesta referma. I les seves idees no són la prioritat absoluta d’uns futbolistes d’espatlles amples. El rumor que la vella guàrdia del vestidor imposa condicions sona des de fa temps sota la catifa de la selecció. Mascherano desmenteix. O com a mínim apaivaga. “No imposem res, tan sols suggerim com està més còmode el grup. Passa en tots els equips, seríem uns hipòcrites si no ho féssim”, assegura el Jefecito, que figurava com a central en la ment del tècnic i també en la primera convocatòria que va oferir l’AFA, però ha acabat exercint de migcampista, posició que sempre ha reivindicat.

El cas és que Sampaoli no troba clarividència en el desfigurat ecosistema argentí. El seu intent per implantar una espècie de 3-4-3 s’ha anat perdent pel camí i en uns inicis complicats, amb els empats en la fase de classificació contra l’Uruguai, Veneçuela i el Perú. Només una victòria agònica contra un Equador poc recognoscible va enviar l’Argentina a Rússia, on ara confirma els seus pitjors presagis. No hi ha sistema ni fórmula. Tampoc alineació, ja que Sampaoli no ha repetit onze ni una sola vegada des que ocupa el càrrec. L’aposta per Dybala es va ofegar amb el pretext que es destorbava amb Messi, i la d’Icardi en el secretisme d’una selecció que intenta aparentar una normalitat en què pocs creuen. No hi ha plataforma per a Messi, que malviu en els seus silencis, que acotxa el cap quan sona l’himne i que està obligat a exercir de figura heroica novament aquest vespre contra Nigèria. “El meu plantejament contra Croàcia no el va potenciar; hem d’intentar que li arribin més pilotes”, va entonar ahir, ja a Sant Petersburg, Sampaoli, reconeixent errors però alhora evidenciant que li està costant assumir una responsabilitat en què les circumstàncies transcendeixen decisions purament futbolístiques. “Si poso els jugadors veterans és perquè tenen més experiència. Aquí perds un partit i sembles un delinqüent”, va lamentar el de Rosario, que camina pel mundial com una ombra en plena tempesta albiceleste.