Completament al límit, impotent, sense més arguments que Leo Messi i la fe, l’Argentina, amb un nus a la gola i serrant les dents, remava dimarts a l’estadi de Sant Petersburg contra Nigèria per no haver-se d’acomiadar del mundial. Amb l’empat a un que reflectia el marcador quan s’acostava el final, no en tenia prou l’albiceleste, que buscava amb desesperació el gol que li permetés continuar amb vida. Finalment, Rojo, quan faltaven quatre minuts, es va convertir en l’heroi, tot i que hi ha una acció, instants abans de la diana del defensa, que va donar sentit a tot: una aturada d’Armani en una jugada d’un contra un amb el nigerià Ighalo. Una diana dels africans hauria sentenciat definitivament l’Argentina, però el porter, en el seu debut internacional, va reduir l’espai, va aguantar amb els peus a terra el davanter amb aquell gest tan típic dels porters argentins i va neutralitzar una situació que va resultar absolutament determinant. “L’he esperat, he intentat aguantar fins al final i l’he pogut tapar. Un és a la porteria per a això”, va descriure Armani, el porter al qual s’aferra ara l’Argentina per intentar consumar el miracle que significaria guanyar una copa del món de la qual fa només una setmana es veien fora.

Franco Armani (Casilda, Argentina, 1986), que properament farà 32 anys, no havia jugat mai amb l’Argentina, ni un amistós, ni en les categories inferiors ni res. I, de fet, va estar més a prop de jugar amb Colòmbia, país amb el qual va iniciar els tràmits per nacionalitzar-se fa menys d’un any. “Estem pendents dels papers; m’interessa jugar amb la selecció colombiana. He esperat durant molt de temps ser cridat pel meu país, però no em tenen en compte”, va arribar a reconèixer. No li passava pel cap com de volàtil és el futbol i com de ràpid pot canviar tot, a l’ara porter del River Plate, club al qual va aterrar fa només sis mesos i la clau del seu desembarcament a l’albiceleste. I és que, fins aleshores, Armani, jugant a l’Atlético Nacional colombià des del 2010, era un complet oblidat a l’Argentina. “Ara, aquí l’hem vist cada setmana, diumenge rere diumenge, i sempre ha demostrat grans condicions i que estava molt bé”, indica Miguel Ángel, Pepé, Santoro, exporter argentí, mundialista amb l’Argentina a Alemanya 1974. Les recents actuacions a la porteria dels millonarios, doncs, a la vista de tots els argentins, han acabat significant, finalment, el reconeixement del seu país a un porter que ha forjat part important de la seva carrera a Colòmbia.

Al país cafeter, hi va aterrar sent un desconegut, procedent del Deportivo Merlo, que militava en la segona categoria del futbol argentí, i es va enrolar a l’Atlético Nacional. L’inici va ser tortuós: sempre amb més gent al davant, la seva figura es va eternitzar a la banqueta, i a la graderia. Tres anys va haver d’esperar Armani per tenir una oportunitat, que ja no va deixar escapar. En tenia 26 quan es va apoderar de la porteria verdolaga, de la qual va marxar amb 31, amb 13 títols a la motxilla –copa Libertadores 2016 inclosa– i convertit en una llegenda del club. “És un 7,5 o un 8 en tot i, a més, ha crescut molt amb els peus. L’equip se sent molt segur amb ell al darrere”, opina Juanma Lillo, que el va entrenar en l’última campanya al Nacional. “És molt bo. Molt complet i amb molta experiència. Aquí a l’Argentina tenim grans porters i ell sobresurt entre tots ells”, explica Pepé Santoro.

“Crec que en la meva carrera tot ha estat un procés que m’ha servit per poder arribar a la selecció. Passar pels clubs en què vaig estar, per Colòmbia, ara al River... Tot això m’ha servit per ser-hi en aquest moment”, explicava Armani, al qual no li pesa l’empresa que té al davant. “Ha competit en tornejos internacionals, té a l’esquena una gran quantitat de partits disputats i ja sap el que és la responsabilitat”, assegura Santoro. “És un noi amb una estabilitat emocional terrible, i molt madur. És debutant, però no principiant”, diu Lillo, amic de Sampaoli, que ben segur que li va recomanar que se l’emportés a Rússia.

En un principi, el seleccionador el va citar com a tercer porter, però les circumstàncies li han acabat entregant la titularitat. En la convocatòria de 23, Armani estava al darrere de Sergio Romero i Willy Caballero, però el primer –a causa d’una lesió– i el segon –per la pífia protagonitzada en el segon partit de la competició contra Croàcia– han quedat fora de combat. El porter del River va respondre contra Nigèria, en què va ser salvador en un moment en què el seu equip era a un pas de l’abisme, i aquesta tarda intentarà tornar-ho a fer contra França en els vuitens de final. L’Argentina torna a creure, sota els pals, en Armani, el porter que ha d’aturar gols a la recerca del somni.