Com­ple­ta­ment al límit, impo­tent, sense més argu­ments que Leo Messi i la fe, l’Argen­tina, amb un nus a la gola i ser­rant les dents, remava dimarts a l’estadi de Sant Peters­burg con­tra Nigèria per no haver-se d’aco­mi­a­dar del mun­dial. Amb l’empat a un que reflec­tia el mar­ca­dor quan s’acos­tava el final, no en tenia prou l’albi­ce­leste, que bus­cava amb des­es­pe­ració el gol que li per­metés con­ti­nuar amb vida. Final­ment, Rojo, quan fal­ta­ven qua­tre minuts, es va con­ver­tir en l’heroi, tot i que hi ha una acció, ins­tants abans de la diana del defensa, que va donar sen­tit a tot: una atu­rada d’Armani en una jugada d’un con­tra un amb el nigerià Ighalo. Una diana dels afri­cans hau­ria sen­ten­ciat defi­ni­ti­va­ment l’Argen­tina, però el por­ter, en el seu debut inter­na­ci­o­nal, va reduir l’espai, va aguan­tar amb els peus a terra el davan­ter amb aquell gest tan típic dels por­ters argen­tins i va neu­tra­lit­zar una situ­ació que va resul­tar abso­lu­ta­ment deter­mi­nant. “L’he espe­rat, he inten­tat aguan­tar fins al final i l’he pogut tapar. Un és a la por­te­ria per a això”, va des­criure Armani, el por­ter al qual s’aferra ara l’Argen­tina per inten­tar con­su­mar el mira­cle que sig­ni­fi­ca­ria gua­nyar una copa del món de la qual fa només una set­mana es veien fora.

Franco Armani (Casilda, Argen­tina, 1986), que pro­pe­ra­ment farà 32 anys, no havia jugat mai amb l’Argen­tina, ni un amistós, ni en les cate­go­ries infe­ri­ors ni res. I, de fet, va estar més a prop de jugar amb Colòmbia, país amb el qual va ini­ciar els tràmits per naci­o­na­lit­zar-se fa menys d’un any. “Estem pen­dents dels papers; m’interessa jugar amb la selecció colom­bi­ana. He espe­rat durant molt de temps ser cri­dat pel meu país, però no em tenen en compte”, va arri­bar a reconèixer. No li pas­sava pel cap com de volàtil és el fut­bol i com de ràpid pot can­viar tot, a l’ara por­ter del River Plate, club al qual va ater­rar fa només sis mesos i la clau del seu desem­bar­ca­ment a l’albi­ce­leste. I és que, fins ales­ho­res, Armani, jugant a l’Atlético Naci­o­nal colombià des del 2010, era un com­plet obli­dat a l’Argen­tina. “Ara, aquí l’hem vist cada set­mana, diu­menge rere diu­menge, i sem­pre ha demos­trat grans con­di­ci­ons i que estava molt bé”, indica Miguel Ángel, Pepé, San­toro, expor­ter argentí, mun­di­a­lista amb l’Argen­tina a Ale­ma­nya 1974. Les recents actu­a­ci­ons a la por­te­ria dels millo­na­rios, doncs, a la vista de tots els argen­tins, han aca­bat sig­ni­fi­cant, final­ment, el reco­nei­xe­ment del seu país a un por­ter que ha for­jat part impor­tant de la seva car­rera a Colòmbia.

Al país cafe­ter, hi va ater­rar sent un des­co­ne­gut, pro­ce­dent del Depor­tivo Merlo, que mili­tava en la segona cate­go­ria del fut­bol argentí, i es va enro­lar a l’Atlético Naci­o­nal. L’inici va ser tortuós: sem­pre amb més gent al davant, la seva figura es va eter­nit­zar a la ban­queta, i a la gra­de­ria. Tres anys va haver d’espe­rar Armani per tenir una opor­tu­ni­tat, que ja no va dei­xar esca­par. En tenia 26 quan es va apo­de­rar de la por­te­ria ver­do­laga, de la qual va mar­xar amb 31, amb 13 títols a la mot­xi­lla –copa Liber­ta­do­res 2016 inclosa– i con­ver­tit en una lle­genda del club. “És un 7,5 o un 8 en tot i, a més, ha cres­cut molt amb els peus. L’equip se sent molt segur amb ell al dar­rere”, opina Juanma Lillo, que el va entre­nar en l’última cam­pa­nya al Naci­o­nal. “És molt bo. Molt com­plet i amb molta experiència. Aquí a l’Argen­tina tenim grans por­ters i ell sobre­surt entre tots ells”, explica Pepé San­toro.

“Crec que en la meva car­rera tot ha estat un procés que m’ha ser­vit per poder arri­bar a la selecció. Pas­sar pels clubs en què vaig estar, per Colòmbia, ara al River... Tot això m’ha ser­vit per ser-hi en aquest moment”, expli­cava Armani, al qual no li pesa l’empresa que té al davant. “Ha com­pe­tit en tor­ne­jos inter­na­ci­o­nals, té a l’esquena una gran quan­ti­tat de par­tits dis­pu­tats i ja sap el que és la res­pon­sa­bi­li­tat”, asse­gura San­toro. “És un noi amb una esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal ter­ri­ble, i molt madur. És debu­tant, però no prin­ci­pi­ant”, diu Lillo, amic de Sam­pa­oli, que ben segur que li va reco­ma­nar que se l’emportés a Rússia.

En un prin­cipi, el selec­ci­o­na­dor el va citar com a ter­cer por­ter, però les cir­cumstàncies li han aca­bat entre­gant la titu­la­ri­tat. En la con­vo­catòria de 23, Armani estava al dar­rere de Ser­gio Romero i Willy Caba­llero, però el pri­mer –a causa d’una lesió– i el segon –per la pífia pro­ta­go­nit­zada en el segon par­tit de la com­pe­tició con­tra Croàcia– han que­dat fora de com­bat. El por­ter del River va res­pon­dre con­tra Nigèria, en què va ser sal­va­dor en un moment en què el seu equip era a un pas de l’abisme, i aquesta tarda inten­tarà tor­nar-ho a fer con­tra França en els vui­tens de final. L’Argen­tina torna a creure, sota els pals, en Armani, el por­ter que ha d’atu­rar gols a la recerca del somni.