Diversos factors poden explicar l’absència de seleccions africanes en els vuitens del mundial 2018. Egipte i Tunísia no han estat al nivell esperat; el Marroc ha tingut un grup complicat amb Espanya i Portugal, però tothom coincideix que ha fet un bon futbol i ha deixat millors sensacions del que exposen els resultats, i pel que fa a Nigèria i el Senegal, ho atribueixo a la mala fortuna en moments importants. Nigèria va rebre un gol de l’Argentina en el minut 86, i el Senegal se n’ha quedat fora tot i ser millor que Colòmbia en l’últim partit, però castigada pel gol de Mina i haver acumulat més targetes que el Japó a l’hora de decidir el segon lloc del seu grup.

Pel que fa a la capacitat golejadora, cal observar que el futbol africà ha donat grans davanters, com ara Samuel Eto’o, Didier Drogba, George Weah... O sigui, aquest 9 de referència que apareix per resoldre un partit embussat, com fa Cristiano Ronaldo amb Portugal, Diego Costa amb Espanya i Harry Kane amb Anglaterra. Però, aquesta vegada, l’únic davanter africà que presentava aquestes credencial era Mohamed Salah i encara estava recuperant-se de la lesió a l’espatlla. Per tant, aquesta falta de gol ha estat determinant perquè els combinats africans s’hagin quedat fora de vuitens.

També han tingut un problema a pilota aturada. Han rebut molts gols a partir de córners o faltes laterals que, en condicions normal, s’han de defensar amb més concentració. Per exemple, el gol de Giménez en l’Uruguai-Egipte és a partir de rematar una falta lateral. En l’Iran-Marroc, es tracta d’un gol en pròpia porteria en el minut 95 i també arran d’un córner. I el mateix pel que fa al gol de Mina en el Senegal-Colòmbia. Per tant, hi ha hagut un punt de falta de concentració, de mala fortuna i de no tenir un referent golejador capaç de desequilibrar en punta.

Tot i això, cal destacar la bona feina de seleccions com ara les del Senegal i el Marroc. S’ha vist una evolució i han fet un bon paper. El futbol africà continua en creixement, però la pregunta és: a quina velocitat? Al meu parer, el procés és més lent que en el futbol europeu o el llatinoamericà. En un món tan globalitzat com l’actual, Àfrica té un problema. Hi ha jugadors d’origen africà pertot arreu; només cal veure seleccions com ara la belga i la francesa. A l’hora d’escollir selecció, els més bons acostumen a triar l’europea i l’africana queda com una segona opció. Això és un factor important per veure que el futbol africà avança, però l’europeu ho fa més ràpid.

Pel que fa a tàctica, les seleccions africanes han estat prou bé durant el mundial. En general, se les ha vistes sòlides i capaces de controlar els partits. Aquesta cançoneta que els equips africans són un desastre en l’aspecte tàctic no és certa. De fet, molts dels seus jugadors militen en lligues importants d’Europa. Només cal millorar en moments clau.

Per últim, cal apreciar que, en aquest mundial, no hi havia combinats com ara els del Camerun, Ghana i Costa d’Ivori, que havien estat habituals les edicions anteriors. I disposar d’aquesta experiència en cites d’aquests nivell es nota. Per exemple, en un moment decisiu, l’Argentina va fer un pas endavant amb el gol de Rojo. Són moments en què l’experiència és important.