Hi ha un interès per part de la fede­ració des de fa un any, i a mi m’interes­sava tant des del punt de vista espor­tiu com burocràtic i per­so­nal. Està tot tra­mi­tat i només estem espe­rant poder jugar.

Hi ha un fac­tor clau, que és que apos­ten pels joves amb molta con­vicció. En la selecció actual hi ha deu fut­bo­lis­tes que han pas­sat per l’acadèmia del Dinamo de Zagreb, que és un club que con­fia en la base, que els dona minuts, con­fiança... A mi mateix em van dir que el pri­mer any seria d’adap­tació al filial i al cap de tres mesos ja m’estava entre­nant amb el pri­mer equip i encara amb 16 anys ja havia jugat cinc o sis par­tits a pri­mera. Una de les claus dels cro­ats és que comen­cen a com­pe­tir de veri­tat des de molt joves, gent com Kova­cic, Modric, Mand­zukic... És cert que la lliga cro­ata no és ni l’espa­nyola ni l’anglesa, però és sufi­ci­ent per aguer­rir-se.

És clar que això també compta, són com­pe­ti­tius, són durs, no els agrada per­dre ni jugant a boles. Sobre el ter­reny de joc això és molt evi­dent.

És una com­pe­tició bas­tant més física que l’espa­nyola. Hi ha equips bas­tant forts, als quals els agrada llui­tar i que saben a què juguen, però també és una com­pe­tició molt jove –hi ha pocs vete­rans–, que vol créixer, però tam­poc pot fer-ho gaire perquè els clubs viuen del que venen i la roda no para.

D’això no se’n parla gaire, a hores d’ara no és un tema de con­versa per a ells.

Però aquí el que no és croat té una mare o un pare que sí que ho és, està tot molt bar­re­jat, tot és molt pro­per i per això, lle­vat que s’enfron­tin les dues selec­ci­ons de torn, es donen suport entre ells. No suc­ce­eix que en un Croàcia-França el bosnià vul­gui que gua­nyi França.