Hi ha un interès per part de la federació des de fa un any, i a mi m’interessava tant des del punt de vista esportiu com burocràtic i personal. Està tot tramitat i només estem esperant poder jugar.

Hi ha un factor clau, que és que aposten pels joves amb molta convicció. En la selecció actual hi ha deu futbolistes que han passat per l’acadèmia del Dinamo de Zagreb, que és un club que confia en la base, que els dona minuts, confiança... A mi mateix em van dir que el primer any seria d’adaptació al filial i al cap de tres mesos ja m’estava entrenant amb el primer equip i encara amb 16 anys ja havia jugat cinc o sis partits a primera. Una de les claus dels croats és que comencen a competir de veritat des de molt joves, gent com Kovacic, Modric, Mandzukic... És cert que la lliga croata no és ni l’espanyola ni l’anglesa, però és suficient per aguerrir-se.

És clar que això també compta, són competitius, són durs, no els agrada perdre ni jugant a boles. Sobre el terreny de joc això és molt evident.

És una competició bastant més física que l’espanyola. Hi ha equips bastant forts, als quals els agrada lluitar i que saben a què juguen, però també és una competició molt jove –hi ha pocs veterans–, que vol créixer, però tampoc pot fer-ho gaire perquè els clubs viuen del que venen i la roda no para.

D’això no se’n parla gaire, a hores d’ara no és un tema de conversa per a ells.

Però aquí el que no és croat té una mare o un pare que sí que ho és, està tot molt barrejat, tot és molt proper i per això, llevat que s’enfrontin les dues seleccions de torn, es donen suport entre ells. No succeeix que en un Croàcia-França el bosnià vulgui que guanyi França.