“Faig un pas ferm venint aquí. Vull sen­tir-me jo mateix, sen­tir-me impor­tant en cada entre­na­ment, en cada par­tit, cada vegada que esti­gui damunt la gespa.” Aquesta va ser la carta de pre­sen­tació de Marc Bar­tra (Sant Jaume dels Domenys, 1991) quan va ater­rar al Betis en el mer­cat d’hivern del curs pas­sat. El cen­tral arri­bava a Sevi­lla sense haver-se pogut esta­bi­lit­zar ni al Barça ni al Borus­sia Dort­mund i, amb 26 anys, bus­cava un lloc per enlai­rar-se defi­ni­ti­va­ment i exhi­bir el seu poten­cial. I la va encer­tar, ja que, a les ordres de Qui­que Setién, el va tro­bar. Des del pri­mer dia va ser indis­cu­ti­ble en el con­junt verd-i-blanc, en què no només es va adap­tar d’allò més bé a l’estil de joc pro­po­sat per l’entre­na­dor cànta­bre, sinó que va pro­pi­ciar que l’equip fes un salt qua­li­ta­tiu, tant en defensa com en atac, pel que fa a la sor­tida de pilota, faceta en què marca la diferència. “És un juga­dor enorme, que ens dona mol­tes coses”, asse­gura Setién.

Bar­tra, doncs, ha asso­lit la ple­ni­tud fut­bolística. De bètic, en què lidera la línia de tres cen­trals amb què juga l’equip, està mos­trant la seva millor versió, aque­lla que s’intuïa que podia asso­lir al Barça, on li va fal­tar con­tinuïtat, i a la qual es va acos­tar en el seu pri­mer any al Dort­mund, on sí que va ser un fix per a Tho­mas Tuc­hel. A Westfàlia, hi va estar un any i mig, durant el qual va créixer –“en la Bun­des­liga vaig apren­dre molt en l’aspecte defen­siu”, diu–, però amb els adeus de Tuc­hel, pri­mer, i de Peter Bosz, a l’inici del segon curs, aco­mi­a­dat pels mals resul­tats i relle­vat per Peter Stöger, el van rele­gar a un segon pla i no va espe­rar per mar­xar.

I és que a Bar­tra la paciència se li va aca­bar de blau­grana. For­mat a la Masia, on va estar des dels 11 anys, el defensa va debu­tar amb el pri­mer equip amb 19, amb Pep Guar­di­ola, però no es va acon­se­guir con­so­li­dar amb cap entre­na­dor. La cam­pa­nya més pro­duc­tiva del defensa català va ser la 2013/14, amb el Tata Mar­tino a la ban­queta, en què va dis­pu­tar 30 par­tits en totes les com­pe­ti­ci­ons, però l’arri­bada de Luis Enri­que, que l’havia entre­nat al Barça B, el va dei­xar sense pro­ta­go­nisme. A l’ombra de Mat­hieu i Ver­ma­e­len, amb els quals va pug­nar sense èxit durant dos anys per ser el ter­cer cen­tral de l’equip, va aca­bar aga­fant la porta de sor­tida quan el Barça va fit­xar Umtiti, en el ter­cer curs de Luis Enri­que al club culer.