“Faig un pas ferm venint aquí. Vull sentir-me jo mateix, sentir-me important en cada entrenament, en cada partit, cada vegada que estigui damunt la gespa.” Aquesta va ser la carta de presentació de Marc Bartra (Sant Jaume dels Domenys, 1991) quan va aterrar al Betis en el mercat d’hivern del curs passat. El central arribava a Sevilla sense haver-se pogut estabilitzar ni al Barça ni al Borussia Dortmund i, amb 26 anys, buscava un lloc per enlairar-se definitivament i exhibir el seu potencial. I la va encertar, ja que, a les ordres de Quique Setién, el va trobar. Des del primer dia va ser indiscutible en el conjunt verd-i-blanc, en què no només es va adaptar d’allò més bé a l’estil de joc proposat per l’entrenador càntabre, sinó que va propiciar que l’equip fes un salt qualitatiu, tant en defensa com en atac, pel que fa a la sortida de pilota, faceta en què marca la diferència. “És un jugador enorme, que ens dona moltes coses”, assegura Setién.

Bartra, doncs, ha assolit la plenitud futbolística. De bètic, en què lidera la línia de tres centrals amb què juga l’equip, està mostrant la seva millor versió, aquella que s’intuïa que podia assolir al Barça, on li va faltar continuïtat, i a la qual es va acostar en el seu primer any al Dortmund, on sí que va ser un fix per a Thomas Tuchel. A Westfàlia, hi va estar un any i mig, durant el qual va créixer –“en la Bundesliga vaig aprendre molt en l’aspecte defensiu”, diu–, però amb els adeus de Tuchel, primer, i de Peter Bosz, a l’inici del segon curs, acomiadat pels mals resultats i rellevat per Peter Stöger, el van relegar a un segon pla i no va esperar per marxar.

I és que a Bartra la paciència se li va acabar de blaugrana. Format a la Masia, on va estar des dels 11 anys, el defensa va debutar amb el primer equip amb 19, amb Pep Guardiola, però no es va aconseguir consolidar amb cap entrenador. La campanya més productiva del defensa català va ser la 2013/14, amb el Tata Martino a la banqueta, en què va disputar 30 partits en totes les competicions, però l’arribada de Luis Enrique, que l’havia entrenat al Barça B, el va deixar sense protagonisme. A l’ombra de Mathieu i Vermaelen, amb els quals va pugnar sense èxit durant dos anys per ser el tercer central de l’equip, va acabar agafant la porta de sortida quan el Barça va fitxar Umtiti, en el tercer curs de Luis Enrique al club culer.