Sí, perquè tenir l’oportunitat de viure un mundial és la raó per la qual estàs involucrat en el futbol. Tots tenim el record d’estar al carrer jugant i flirtejant amb idees com ara quina selecció ser i quins futbolistes emular en un escenari així. Aleshores poder-ne formar part queda a la memòria d’una manera especial. Però també és veritat que el futbol avança ràpid i se’t fa difícil mirar enrere.

Aquesta és una de les raons per les quals vaig acceptar el repte d’involucrar-me en el futbol internacional i deixar una mica de banda el dia a dia del club. Tenia una fe enorme en aquest grup de futbolistes belgues. Havia treballat amb tres d’ells i m’havia enfrontat amb quinze o setze més. M’agradava molt el fet que tinguessin diferents registres, la riquesa del grup. I en un mundial necessites aquesta capacitat d’adaptar-te a diversos contextos de manera ràpida, perquè és una competició que no et dona marge d’error. Així com al club pots treballar de manera reposada i fer créixer les idees a poc a poc, el mundia t’obliga a canviar instantàniament, i com a entrenador sí que has d’utilitzar la teva experiència de manera àgil.

La idea que vam tenir sobretot va ser intentar treure del cap als futbolistes que jugaven contra el Brasil. Quan agafes l’autobús i vas cap al camp, tot és groc. És l’equip amb més essència del torneig i hi ha una barrera psicològica que havíem de trencar. Aleshores era molt important no tenir aquest sentiment de por. I per combatre aquesta situació, vam voler ser molt agressius tàcticament, que el futbolista estigués molt més preocupat del que havia de fer en l’aspecte estratègic que del rival que tenia al davant.

La selecció s’ha classificat enguany per a l’europeu sub-21 per primera vegada en 12 anys. I veient el potencial que hi ha en l’absoluta, és estrany. El belga sempre ha estat un futbolista interessat a formar-se i progressar, però crec que mai havíem tingut aquesta intenció de ser guanyadors. Abans el més important era créixer i trobar una sortida a l’estranger. Però el que hem intentat potenciar és que els nois siguin conscients que el seu talent i les seves capacitats han de servir per trobar una fórmula que permeti guanyar.

El que sempre imagines contra el Brasil és no deixar-li fer el que vol: tenir la pilota i anar-te trencant. Aleshores la nostra idea va ser generar-los inseguretats quan tenien la possessió instal·lant Lukaku a l’esquena de Marcelo i preparar també Eden Hazard per estar sempre en disposició d’anar al contraatac. Vam aprofitar la força del Brasil, que eren les situacions d’un contra un de Coutinho, Neymar i Willian, com una oportunitat.

He de reconèixer que ens van sorprendre molt, els japonesos. Per la fase de grups era difícil calibrar el nivell en què estaven, perquè contra Colòmbia van jugar contra 10 tota l’estona, i contra Polònia van fer sis canvis respecte a l’onze tipus. Preparar aquest partit era una incògnita i els dos laterals em van sorprendre molt, perquè ens van frenar per complet la nostra manera d’atacar en situacions de superioritat per les bandes. I vam haver de canviar el rumb, amb arribades més interiors i la potència física de gent com Fellaini i Chadli. Per sort, Bèlgica és un equip que té aquesta possibilitat de canviar els partits.

Hi ha dues coses, i una són els conceptes i la filosofia de futbol, que no canvia. A mi m’agrada tenir el pes del partit i la personalitat d’agafar la pilota per intentar marcar gols amb un futbol més posicional. Però sí que és veritat que després hi ha l’estratègia dels partits i has d’estar preparat perquè, quan les coses no surten bé, hi pugui haver una reacció i puguis utilitzar situacions més dinàmiques, de contraatac, de penetrar per dins... Aquest és un aspecte molt britànic, que jo vaig aprendre a Anglaterra i que és innegociable en el futbol actual, perquè parar un equip que només té una manera d’actuar és força fàcil. És important ser flexible.

Tots tenim una edat en què es desperta el nostre cervell futbolístic, i a mi em va arribar en el moment en què Johan Cruyff va aterrar al Barça i va fer aquest plantejament tan diferent i tan radical que va afectar tothom. El Johan et feia prendre posició: o t’agradava la seva manera d’entendre el joc o t’obligava a anar-te’n a l’altre extrem, i també t’havies de preparar molt bé, perquè, si no aprenies a defensar d’una manera molt determinada, et faria mal. A mi sempre em va agradar moltíssim com ell era capaç de trencar constantment amb decisions que no estaven establertes: jugar amb una línia de tres, amb laterals sense alçada, tenir l’oportunitat de defensar-se amb la pilota... Hi ha coses que realment em van sobtar, i aleshores, quan jo vaig arribar a Anglaterra, que pel que fa a l’estil de joc era com anar a la Lluna, amb una influència clara del rugbi, vaig intentar seguir el camí que realment m’agradava.

Va ser molt bonic, perquè en aquells moments hi havia la convicció que jugar el nostre futbol no servia. El pensament era que per arribar a la Premier havies d’optar per futbol de percentatges, pilota a l’àrea, joc dividit... I a mi em feia molta il·lusió canviar aquest context. Però per fer-ho has de ser molt bo en aquesta mirada del joc, no et val ser normalet. Per sort, vaig començar amb un Swansea que coneixia bé, perquè venia de ser-hi futbolista, i sabia que hi havia determinats futbolistes que es podien adaptar a les meves idees, fins i tot potenciar-los.

Jugaven a passar-se la pilota, però no per tenir-la, sinó per posar el company en un compromís i que s’hagués de posar al mig del rondo. Al principi va ser complicat, per moments penses que no te’n sortiràs, perquè exercicis que per a nosaltres eren molt senzills, elementals per millorar la capacitat tècnica com a grup, ells els interpretaven de manera molt diferent, oposada. I en algun moment vam haver d’evitar els rondos perquè no ens ajudaven a progressar.

Sí. Quan el president del Swansea em va oferir el càrrec, li vaig plantejar la idea que per a mi guanyar era important, però que la manera per arribar a la victòria ho era tot. I és bonic veure que quan marxo al Wigan, el Swansea tria el meu substitut pensant a mantenir aquesta idea. Va arribar Michael Laudrup; després, Brendan Rodgers, i diria que l’aficionat del Swansea acceptaria fins i tot perdre però jugant d’aquesta manera, i això és molt reconfortant.

Sí, i ja en l’època de futbolista. Jo era un migcampista bastant tècnic, que necessitava la pilota, i aleshores arribes a un futbol que és una aixeta tàctica, perquè tot és transició i pilota llarga. T’hi has d’adaptar tant sí com no, perquè, si no ho fas, no ets útil per a l’entrenador. Com a tècnic, crec que tinc les idees clares del que vull, però Anglaterra m’ha ajudat a tenir capacitat d’adaptació.

Diria que aquesta selecció necessitava claredat, equilibri i també certa capacitat per gestionar una expectativa alta, un pèl injusta. A aquests futbolistes se’ls havia etiquetat com la generació d’or sense haver fet mèrits reals per ser-ho i vam haver de lluitar per alliberar-los d’una pressió excessiva.

Ser neutre m’ha ajudat molt. A vegades venir de fora et dificulta una mica les coses, perquè no estàs tan integrat en la cultura futbolística, i fins i tot en la cultura del país, però en el meu cas ha estat favorable, perquè la gent sap que les meves decisions són estrictament futbolístiques, per millorar un equip que a mi em recorda molt els vestidors de la Premier League, amb la força i el dinamisme dels jugadors africans, amb la intel·ligència i la finor del futbolista francès, amb l’estructura d’un flamenc... Hi ha una barreja que, si la fas servir de manera estrictament futbolística, és una riquesa molt potent.

Però ha estat una lectura inconscient. El que passa aquí és que els futbolistes surten del país com a bons jugadors i hi tornen com a estrelles. És aleshores que neix l’interès per les seves arrels i els seus orígens, no és que d’entrada s’hagi apostat per potenciar aquesta riquesa de tenir diverses cultures.

És molt intel·ligent. És un futbolista que et fa jugar l’equip, d’aquells que et poden fer la passada definitiva, però amb la particularitat que ho fa a màxima velocitat, sense perdre temps. A vegades els jugadors del seu perfil necessiten aquests dos segons extres per trobar la passada, però el Kevin ho sintetitza sense frenar el ritme del joc. Això és molt difícil de trobar i propicia que pugui jugar en moltíssimes posicions.

Quan podem. Tinc el gran avantatge d’haver estat a l’altra banda, en el dia a dia, i no sempre tens el temps ni la calma per parlar amb els seleccionadors, perquè tenen entre deu i vint internacionals. A mi m’agrada seguir els futbolistes i parlar-hi, però ho faig bastant des de la distància.

Sí, perquè li està tocant viure una situació que no és normal, amb tants futbolistes que no poden jugar. Però de mica en mica es va veient que ell té una idea de joc a la qual vol arribar i que va donant rols importants a futbolistes joves. Amb els problemes que té ara mateix el club, el Mònaco té sort de tenir una referència com la del Thierry Henry.

És una persona amb molta capacitat. Va marxar jove de França rumb cap a una cultura molt diferent com la italiana, es va fer un nom a l’Arsenal i al Barça va aprendre una manera totalment diferent de jugar. Diria que una persona amb aquest bagatge, per molt que tinguis les idees clares, no és radical. Simplement utilitzes la teva experiència per guanyar, i aquí diria que també hi ha un factor de flexibilitat, de tenir capacitat per entendre el futbolista, i penso que ell en tindrà.

El meu repte abans del mundial era intentar buscar una nova generació i intentar desenvolupar-la perquè en un futur, quan faltin els grans futbolistes que hi ha ara, hi pugui haver una continuïtat. I crec que hi ha una base de cinc o sis futbolistes que es poden anar integrant amb nosaltres. El repte és aquest.

Vaig marxar de casa amb 16 anys, de Balaguer cap a Saragossa. Aquell va ser el moment traumàtic, en què obres la porta de casa i ho superes o no. I a mi em va ajudar moltíssim. El futbol m’ha obert les portes del món i jo, a tothom que tingui una passió, li dic que viatgi i que no tingui por de sortir de la zona de confort. Estic en un moment de la meva vida en què els reptes no m’atrauen per qüestions geogràfiques, sinó que depèn més de la persona que aposta pel teu treball i et deixa desenvolupar-lo.

A mi em sap greu. A mi m’agrada que la gent sigui feliç, i quan des de fora veig que hi ha tensió, em preocupa. Ho he viscut, amb els amics, amb la família... El meu pare és de Saragossa i la meva mare, de Balaguer. Els polítics tenen la gran responsabilitat de conduir la societat cap a la felicitat.

Estic en un equip que ha fet les coses bé recentment, i aquests rumors en el futbol solen sorgir. Però ho he viscut amb normalitat. Estic centrat en el que tinc. El futbol és present, i quan intentes mirar més enllà és quan les coses no acaben de sortir bé.

Només cal mirar com el món del futbol encara observa el Barça. És una referència. És cert que hi ha aquesta necessitat de fer-ho molt bé en la Champions League, però jo hi veig creixement. Els futbolistes que s’hi han incorporat en els últims mercats, com Arthur, Dembélé i Coutinho, estan evolucionant. Crec que serà un any important.

Com a tot arreu, no és fàcil posar-se les botes de futbolistes que han marcat una època, però em sembla que Valverde té experiència i un sentit comú increïble. És la persona perfecta per donar normalitat a aquesta regeneració i confiança al futbolista que arriba nou.

És una llàstima que estigui tenint tan poca continuïtat. Però, passi el que passi, té una mentalitat tan forta que acaba ajudant molt el grup. Per a nosaltres, tenir un Vermaelen a l’equip, per com s’entrena, pel que transmet als joves, és fonamental sigui quin sigui el seu rol.

És bonic i em recorda molt el que passa a Anglaterra. Històricament, és molt complicat que un futbolista de la majoria d’equips de la lliga estigui mentalment preparat per enfrontar-se amb el Barça o per anar al Bernabéu disposat a endur-se els tres punts, cosa que en la Premier no passa. A Anglaterra, o estàs al cent per cent o no guanyes el partit.

Caldrà esperar a veure si això té continuïtat, però és preciós de veure. El que han fet el Betis, l’Alavés, el Sevilla... Hi han d’ajudar altres factors, com el repartiment dels drets televisius, però estic convençut que, com més forta sigui la competició en general, més es potenciarà tothom.