El Real Madrid deixarà de ser campió d’Europa l’1 de juny. Tres temporades després, entregarà la corona i fins aleshores haurà de sobreviure a una travessia del desert en què caldrà veure si queden supervivents. Si Santiago Solari tenia alguna esperança d’eternitzar-se en el càrrec, va quedar dinamitada ahir. Si el rumor sobre la necessitat de renovar la plantilla ja era palpable, avui serà un clam. I fins i tot la posició de Florentino Pérez queda instal·lada en el centre de la diana després d’un daltabaix històric contra un Ajax que es va regalar una nit per al record al Santiago Bernabéu, embolicat en la bandera que un dia va plantar Johan Cruyff i sobreposant-se a la seva presumpta inexperiència amb una muntanya de desimboltura, amb una personalitat capaç de destronar reis, de fulminar dinasties amb la força d’un huracà.

A favor de resultat i emparat per l’efecte intimidatori del Santiago Bernabéu, per la ment del campió d’Europa només passava no anar a remolc del joc. Ja se n’havia fet un tip, de córrer al darrere de la pilota a Amsterdam, de topar contra una pressió esmolada, contra un context irrespirable. I per això va imaginar que, si hi havia una manera d’estalviar-se la sensació d’estar dins d’una coctelera, era que fos l’Ajax qui hi estigués a dins. Lligar de prop un equip incorregible. I d’entrada va pressionar bé. I va poder apunyalar l’eliminatòria amb una rematada de cap de Varane violenta a la fusta.

Però enguany tot és efímer a la casa blanca. Tot discorre Castellana avall, sense consistència. I el que havia estat una bona posada en escena del Madrid es va convertir en un calvari en una dècima de segon. El que va trigar Toni Kroos a perdre una pilota en zona de penitència, amb el seu equip desplegat i amb Tadic i Ziyech en disposició d’executar. De manera quirúrgica, el serbi va concedir al marroquí la possibilitat d’afusellar Courtois i fer entrar en pànic un Bernabéu que en pocs minuts va veure com Lucas i Vinicius queien en combat i com David Neres era capaç de doblar l’avantatge enmig d’una disbauxa defensiva del Madrid.

En el descans, l’Ajax ja tenia la gesta enfocada. Li restava el més difícil. Posar el llaç a una eliminatòria que l’acabaria reconciliant amb el planeta, amb una competició que feia temps que no tenia noticies seves en aquestes latituds. I ho va fer sempre amb una tònica inalterable. Resistint amb el frac posat als pocs minuts de domini blanc i acabant d’inflamar els nervis del Santiago Bernabéu amb dos gols de tanta bellesa com el seu joc. El primer de Dusan Tadic, incommensurable en la nit de Madrid, connectant a l’escaire una pilota cedida de Van de Beek. I poc després seria Lasse Schöne, amb la seva cama dreta ben greixada, qui sorprendria Courtois amb una falta lateral que cauria a plom al fons de la porteria del belga. Un colpeig teledirigit, difícil d’esperar i la sentència a un argument de pel·lícula d’un Ajax que poc abans havia vist com Asensio, amb un xut ajustat, feia repuntar mínimament les esperances del Madrid. Però ja no queda fe a la casa del campió d’Europa, en un estadi que va acabar entonant la dimissió del seu tot poderós president i que va acomiadar-se del seu clau roent amb una expulsió de Nacho i ballant al ritme d’un grup de futbolistes encisadors, d’un Ajax que és més que un club.