La glòria al ralentí
El Liverpool es proclama campió d’Europa en una final sense excessiu drama en què els gols de Salah i Origi decanten la balança
L’alemany, que havia reivindicat en la prèvia que no es considerava un perdedor, guanya per fi un títol europeu
TOTTENHAM 0 LIVERPOOL 2
LIVERPOOL:Alisson, Alexander-Arnold, Matip, Van Dijk, Robertson, Fabinho, Henderson, Wijnaldum (Milner, 62’), Mohamed Salah, Sadio Mané (Joe Gómez, 90’)i Firmino (Origi, 58’). TOTTENHAM:Lloris, Trippier, Alderweireld, Verthongen, Rose, Sissoko (Dier, 74’), Winks (Lucas, 66’), Eriksen, Dele Alli (Llorente, 82’), Heung-Min Son i Harry Kane. GOLS:0-1 (2’) Mohamed Salah, de penal. 0-2 (87’) Origi. .ÀRBITRE:Damir Skomina (eslovè). Cap targeta.COMENTARI:63,272 espectadors al Wanda Metropolitano.1977, 1978, 1981, 1984, 2005 i 2019. El Liverpool va tornar a fer el cim d’Europa, va cosir la sisena estrella al seu pit en una final aigualida, sense les pulsacions pròpies d’una definició dramàtica, però que corona la trajectòria d’un equip que ha sabut aixecar-se de la desfeta la temporada passada a Kíev, del desencís de no guanyar una Premier League acumulant 97 punts i que sobretot premia el llegat futbolístic d’un Jürgen Klopp que arribava al Wanda havent claudicat en les tres finals europees que havia disputat. “No sóc un perdedor”, havia reivindicat l’alemany en la prèvia. I els seus futbolistes es van encarregar d’evidenciar-ho en una final capicua, en què els gols de Salah (2’) i d’Origi (87’) tornen a tenyir Europa de vermell.
Jugat el partit sobre el ciment de Madrid, vessades milers de cerveses pels seus carrers sota un sol de justícia, el Wanda Metropolitano va allotjar la passió de dos equips tallats a mida per la mirada dels seus ideòlegs. Roent la de Klopp, encesa com el vermell de la samarreta del Liverpool. Reposada la de Pochettino, predisposada a matisos, a acceptar diverses tonalitats sobre el blanc de la seva pell. El cor a la mà de dos equips que van eludir la mort quan semblava escrita. Rebels davant resultats adversos a les semifinals, impermeables a absències il·lustres, cínics davant la crida als valents.
Els dos van sobreviure a les ombres del trajecte i van comparèixer amb les seves millors gales a les portes de la glòria. El Liverpool amb el seu 4-3-3 inamovible, aparcant Divock Origi per deixar pas al seu millor arsenal, amb Mohamed Salah de nou esmolat a la dreta i el retorn de Roberto Firmino, peça determinant per lubricar l’engranatge red.
Després de dies d’amagar cartes, també Pochettino va destapar les seves, i en una d’aquestes va comparèixer el seu capità, Harry Kane, amb el turmell rebregat en l’anada dels quarts de final, víctima d’una dura entrada de Fabian Delph, quasi descartat per al destí dels del nord de Londres, però protagonista d’una recuperació meteòrica que li va permetre d’escoltar la melodia de la Champions dempeus, al mig del terreny de joc, amb el cap aixecat de cara a la tribuna, de cara al món sencer.
Però encara sense haver-se alliberat dels nervis del moment, de l’emoció de veure’s en una atmosfera única, aquells moments de tempteig tan típics de les finals, el glaç el va trencar una acció atropellada dins l’àrea que acabaria amb Mohamed Salah citant-se amb Hugo Lloris des del punt de penal, afavorit per unes mans qüestionables de Moussa Sissoko dins l’àrea. Des del punt de penal, l’egipci va triar el camí més sobri, sense ornaments, amb una rematada tensa, impulsada amb l’empenya a la dreta de Lloris, que tot i encertar la direcció no va poder repel·lir una definició que va encetar un partit força pàl·lid, en què, tot i la intensitat inscrita a l’ADN dels uns i dels altres, va prevaldre el temor a equivocar-se i la incapacitat per ser lúcids a l’hora de trenar accions, amb un Tottenham incapaç d’enllaçar amb Eriksen, d’alimentar Kane i que va abusar de les pilotes encreuades a les bandes, incapaç de fer intervenir Alisson en tota la primera meitat i a un Liverpool que es va conformar amb un escenari tebi, vivint molta moments replegat, pressionant puntualment i esgarrapant amb comptagotes, sobretot amb un xut d’Andy Robertson que ara sí Lloris va poder repel·lir a córner.
El partit necessitava una transfusió de sang. Sobretot per al Tottenham. Que Pochettino, intervencionista de mena, clavés el bisturí en la nit amb algun gir tàctic. I encara que l’argentí no va moure l’equip des de la banqueta, el seu equip va intentar agitar-lo posant-hi més adrenalina, més voltatge, guanyant duels, amb Kane venint a rebre amb més freqüència, alguna arrencada de Sissoko, però amb tot morint lluny d’Alisson. O en tot cas amb algun xut des de la distància o rematades innocents que no feien presagiar un horitzó clar per als spurs. Un intent a mig camí, sense acabar de dinamitar el partit i exposant-se que qualsevol transició ràpida del Liverpool el pogués acabar noquejant definitivament. A més, Pochettino va oxigenar tard d’arguments els seus, amb l’entrada de Lucas Moura quan faltaven 25 minuts, guardant-se Llorente per l’agonia de la final i amb el seu equip pràcticament incapaç d’inquietar un Alisson que quan el van requerir va justificar la seva arribada a Anfield. Si la temporada passada Karius va ensorrar el somni red, ahir el brasiler sí que va comparèixer puntual per intervenir en una doble ocasió de Son i de Lucas i, sobretot, per desviar una falta lateral enverinada d’Eriksen, en un final de partit que reclamava tambors de guerra per al Tottenham, però que el que va acabar trobant va ser l’estocada d’un Liverpool que amb poc va recol·lectar un botí incalculable. Ni més ni menys que una orelluda, rubricada amb un últim gol en l’agonia del partit obra de Divock Origi, heroi en la gesta contra el Barça i encarregat de posar el llaç a la sisena copa d’Europa per a un Liverpool que ha renascut de les seves cendres sota la direcció de Jürgen Klopp.