Gira la roda del futbol i la corona de rei torna al centre de la taula. Encara amb la retina impregnada de vermell, amb una marea de 750.000 aficionats del Liverpool inundant els carrers de la capital del Merseyside, encara amb el somriure extrem de Jürgen Klopp brillant com si fos ahir a les entranyes del Wanda Metropolitano, la Champions es torna a posar en marxa i les jerarquies queden de nou subjectes a la pilota estrellada i a les nits de frenesí europeu.

Reforçat per un inici de temporada immaculat, en què la derrota en la Community Shield és una taca menor després d’adjudicar-se la Superopa d’Europa i de sumar els primers 15 punts de la Premier League d’una tacada, el Liverpool enceta la defensa del títol afrontant la seva assignatura pendent: rendir lluny d’Anfield.

I és que malgrat conquerir l’orelluda va acabar espiant qualsevol pecat, evaporant les impureses del camí, les estadístiques parlen d’un campió d’Europa que va perdre 4 de les 6 sortides lluny de les illes. Tot i el segell innegable d’un equip amb una mística especial, els reds van clavar el genoll al Camp Nou en l’anada de les semifinals. I de forma contundent. I van perdre els tres partits de la fase de grups que van disputar com a visitants, ajornant fins a l’última jornada el seu accés als vuitens de final i només salvant el coll gràcies a la diferència general de gols amb el Nàpols. després de claudicar al Parc dels Prínceps, d’entomar una derrota sorprenent al Petit Marakana de Belgrad i de no poder a un San Paolo que precísament obrirà el foc nou per a l’equip de Klopp. “De moment no ens obsessiona pensar en la competició, en la Champions, simplement pensem en el partit de demà [per avui]. Sabem com de complicat és el Nàpols, un el equip al qual he patit i que a mi m’encanta veure”, va comentar ahir el tècnic alemany.

En ple cicle dolç, després de jugar dues finals i de veure’s en el zenit d’un projecte segur de sí mateix, des d’Alisson fins a Firmino passant per Van Dijk i Salah, el Liverpool intentarà acabar de nou desembocant en una final, enguany a Istambul, on ja va guanyar la final del 2005 amb una èpica remuntada contra el Milan, enmig d’una Europa en transició en que són molts els equips a la recerca d’un punt d’inflexió, amb el Barça intentant evolucionar amb l’encaix de De Jong i de Griezmann, amb el PSG intentant plasmar una expressió col·lectiva per fi convincent amb fitxatges terrenals com els de Gana Gueye, Sarabia i Ander Herrera, amb un Beyern en reformes després dels adéus de Ribéry i Robben, amb un Real Madrid immers en un mar de dubtes i la Juve estrenant cicle, reforçat per l’arribada de Mathijs de Ligt però amb el dubte de com pot funcionar sota la direcció de Maurizio Sarri i alguna actuació defectuosa en la Serie A.

Tot, amb la presència sempre estimulant d’un Manchester City que avui arrufa l nas amb la derrota a Norwich, penalitzat perproblemes defensiu, però amb la garantia innegable de ser un equip de segell tatuat a foc, sempre propositiu i amb integrants com Raheem Sterling o Bernardo Silva en els millor moment de les seves trajectòries. Impol·lut en la Premier League els últims dos anys, Europa es suggereix com un últim estímul per a Guardiola i sobretot per al projecte del City.