Des que es va parar el futbol a Turquia, el nostre darrer partit va ser el 15 de març, hem estat 15 dies confinats a Istanbul, però durant tot aquest període sobretot els estrangers que juguem en el Besiktas hem estat reclamat al club la possibilitat de tornar a casa, tenint en compte que és una situació que no sabem fins quan s’allargarà. Finalment el club ens va donar la llibertat de fer cadascú el que volgués i he aconseguit tornar a casa.

Ha estat un tema complicat perquè vaig estar mirant vols però sempre hi havia moltes escales pel mig i finalment vaig decidir tornar en vol privat. Abans de res em vaig posar en contacte amb el consolat per assegurar-me que no hi hauria cap problema a l’hora de fer el trasllat, que no necessitava cap mena de justificant de treball, i em van confirmar que amb el passaport en tindria prou.

La veritat és que va ser una situació un pèl il·lògica. Ja no només s’estava aturant el futbol, nosaltres vèiem que es cancel·lava el tennis, que s’aturaven la fórmula 1 i les motos, que es parava el bàsquet i que nosaltres continuàvem jugant amb normalitat. És veritat que a Turquia tot va arribar amb un pèl de retard, una setmana o 10 dies més tard que a la resta, però és veritat que va ser una situació estranya sobretot perquè nosaltres érem conscients del que estava succeint per exemple a Itàlia. Al cap de pocs dies, però, la gent es va començar a conscienciar, nosaltres vam parar i la vida allà és bastant similar a la que estem fent tots aquí, si bé no hi ha tantes restriccions a l’hora de sortir, els restaurants i els parcs estan tancats i la gent s’està mentalitzant.

Sí, una llàstima, perquè molts companys m’havien parlat del que se sent en un partit així, que l’estadi del Galatasaray és un dels més bulliciosos del país, del que transmeten les tribunes, a mida que s’acosta el partit vas despertant l’expectativa i finalment ens va tocar jugar-lo sense gent.

El fet de ser contra el Galatasaray crec que va fer que ho sentíssim més. Encara que no hi hagi gent a les tribunes és un derbi, ells anaven tercers en la classificació, teníem l’ambició de retallar-los distàncies i fins i tot intentes concentrar-te més perquè saps que si no estàs bé aquell dia ho pots passar malament. Potser si hagués estat en un altre estadi hauria costat més mentalitzar-se, però en un escenari així i amb la transcendència del partit…

Alguna cosa s’ha comentat i veient el que està succeint a la resta dels campionats d’Europa és molt probable que s’hagi de prendre alguna mesura però de moment no hi ha res concret.

Per sort el Besiktas en això ens va posar facilitats. El dia següent que es decretés la suspensió del futbol es van posar en contacte amb un gimnàs que ens va facilitar tot el material que ens podia faltar i hem pogut seguir una rutina diària per mantenir un exercici mínim.

Després de cinc anys a Vila-real, on estava molt bé, on havia trobat un grup de persones increïble, va ser un pas bastant complicat de prendre, però en el fons hi havia el desig de provar una experiència nova, les possibilitats econòmiques que m’oferia el Besiktas. Per ara estic content, si bé el fet de no començar gaire bé la lliga ens ha penalitzat i ho tenim difícil per lluitar per títols.

És una ciutat que respira futbol i alguns companys sí que em diuen que els costa sortir al centre perquè la gent els reconeix i són molt apassionats, però la veritat és que jo he sortit en un parell d’ocasions al centre i, si bé és veritat que quan algú et reconeix et paren i et diuen coses, el fet de no ser un jugador dels més coneguts no fa que sigui una experiència impossible. Ho esperava pitjor, de fet.

Estava molt emocionant, en part perquè tots hem estat tremendament irregulars. Ningú s’ha distanciat, hi ha hagut moltes alternatives en la lluita pel títol i és una temporada que ens ha de servir per aprendre de cara al futur i ser una mica més estables.