Partim de la base que les dades del virus són molt inferiors que a Espanya i des del primer moment es va tenir clar que es jugaria. Des del primer moment, parlant amb el president del club i amb el director esportiu, la convicció de reprendre la competició va ser present, i en sintonia amb el govern s’ha establert que, si no passa res, l’últim cap de setmana de maig es tornarà.

Sabem que el risc hi és, perquè el coronavirus ha vingut per quedar-se, de moment. Però el nostre risc no és superior al de la resta de la població. Al contrari, som un privilegiats. Em comparo amb la situació de la meva mare, que té una perruqueria i no ha pogut tenir accés a la prova. A mi ja me l’han feta i he sortit negatiu. El seu risc és més gran que el meu, i a sobre cobra menys.

Hem estat confinats, i et diria que fins i tot la població va saber anticipar el problema que venia, perquè fins i tot abans que hi hagués una ordre del govern els bars i els restaurants van començar a tancar per precaució. L’èxit de Polònia és que en general s’ha actuat ràpid.

Polònia és un país que ha evolucionat molt en els set anys que jo porto aquí. I concretament la ciutat on visc, Gliwice, ha fet un canvi bestial. Quan vaig arribar era una mica vella, hi faltaven restaurants... i excompanys meus dels primers anys que han marxat, ara tornen i han al·lucinat. És un país que, com a tot arreu, fan coses malament, però en línies generals està evolucionant molt ràpid.

Estic molt content perquè ja fa ben bé tres anys que el domino. Quan vaig arribar aquí vaig pensar que no l’aprendria mai de la vida, i els primers dos anys vaig fer el que vaig poder, però va arribar un punt que, quan vaig renovar per dos anys, vaig pensar, “Gerard, no et perdonaré mai si has estat quatre anys en un país i no n’has après la llengua.” I des d’aleshores vaig demanar als companys que només em parlessin en polonès; fins al punt que quan ara ve un jugador de fora, jo soc una mica el nexe entre els polonesos i ells.

El Piast era un club que solia estar sempre lluitant per estar a meitat de taula i que de mica en mica ha anat evolucionant, portant millors futbolistes, incrementant els sous... i sobretot han tingut la capacitat de, tots els anys, fer un grup de bons futbolistes però que també hem tingut una gran relació. És un lloc al qual és molt fàcil adaptar-se. Jo sempre dic que si hi ha un club ideal per aterrar a Polònia és el Piast. I a més, amb el fet de sentir-nos cada vegada més competitius estem disfrutant, per exemple, d’anar a jugar als camps dels grans del país. Abans visitar l’estadi del Legia de Varsòvia era anar cagat, amb moltes reserves i a jugar endarrerits. Ara sortim a disfrutar i amb el pensament que els que s’han de preocupar són ells.

Han canviat moltíssimes coses amb l’arribada de Boniek, ex de la Juve, a la federació. Abans hi havia molts entrenadors d’una era anterior, i tot això ho han anat canviant. Està entrant gent amb una idea molt més moderna del futbol, i també s’han obert a portar jugadors d’altres països que crec que estem contribuint a fer que el nivell s’incrementi. La lliga ha progressat moltíssim i a sobre s’està fomentant el creixement de jugadors joves que s’estan exportant a lligues potents, sobretot a la italiana.

Absolutament; a mi aquest país m’ha donat la felicitat futbolística, i recomano a tots els joves que puguin venir aquí, que no s’ho pensin. A mi, quan m’ho van oferir pensava que seria un país amb moltes menys possibilitats, i és al contrari. Amb 22 anys va haver-hi un moment en què vaig estar a punt de deixar-ho. Vaig estar quatre mesos sense cobrar en el Gavà, em vaig trencar el genoll en el Múrcia i em van clavar una puntada de peu al cul, tres anys amb dificultats per cobrar a Guadalajara... A mi el futbol m’encantava, però jo no volia viure això. I a Polònia mai m’han fallat.