AGUIRRE I EL MODEL BARÇA. Aquests dies ens han empas­ti­fat als mit­jans d'allò que ano­me­nem model Barça, entès com una forma de jugar inne­go­ci­a­ble. Amb aquells juga­dors que tenia el dream team o els que veiem ara al Camp Nou, una cons­tel·lació de pelo­te­ros mai vista en la història del fut­bol, és fàcil ima­gi­nar i prac­ti­car un fut­bol de toc que sigui vistós, arris­cat i estètica­ment agraït per als que ens ho mirem des de la grada. Però què passa quan un equip menor, sense el des­me­su­rat talent del Barça, deci­deix jugar d'aquesta manera? Pri­mer de tot, que con­tra­diu la màxima de l'escola domi­nant aquests dies, la de Mou­rinho: els tècnics s'han d'adap­tar a allò que tenen. Aguirre i Mèxic pot­ser (o sense el pot­ser) s'esta­ve­lla­ran a Sud-àfrica, però els hem d'agrair el camí que han esco­llit cap a la seva per­dició. La majo­ria d'equips també que­da­ran arra­co­nats d'entrada o gai­rebé, però ningú par­larà d'ells.

UN RANXO holandès. El risc dels mexi­cans quan es posen al camp és sublim. Márquez, que acu­mula 15 mesos d'injúries contínues al Camp Nou, fa de Bus­quets, i Gio­vanni dos San­tos –un juga­dor con­dem­nat per gase­ti­llers apro­fi­tats a les gale­res de l'ano­ni­mat– es mou per la gespa com si fos Leo Messi, no només per la seva anar­quia tàctica sinó per bri­llants arran­ca­des i acci­ons indi­vi­du­als des­ca­ra­des que no tots els entre­na­dors estan dis­po­sats a accep­tar. Al davant Car­los Vela, com el nos­tre Pedrito, és una altra joia de juga­dor. Tor­rado i Juárez, amb totes les seves limi­ta­ci­ons, actuen de Touré i Xavi, i Agui­lar és un late­ral i extrem al mateix temps que s'ha empas­sat tota la fil­mo­gra­fia sen­cera de Dani Alves.

PAR­REIRA. Men­tre l'escola holan­desa (i ara cata­lana) de fut­bol fa forat entre tots aquells que llui­tem per con­ver­tir el fut­bol en el vuitè art, al Bra­sil arruïnen la seva tra­dició de jogo bonito expor­tant les seves pròpies misèries fut­bolísti­ques arreu del pla­neta. Con­tra un equip amb tan­tes limi­ta­ci­ons com el mexicà, el pres­tigiós entre­na­dor de Sud-àfrica va apli­car una recepta ja cone­guda, menys­preu de la pilota, defensa i atle­tisme. I no va gua­nyar de mira­cle.

Lluís Simon

Direc­tor adjunt