Un any de casalisme: 365 dies de Jordi Casals en la FCF
Diumenge va fer un any que Jordi Casals es va convertir en president de la federació
El primer any de mandat ha tingut de tot, promeses complertes i desencerts
L'enganxada de dits amb el partit contra l'Argentina és l'errada més grossa
La reforma de categories i el conveni amb el Barça van al costat dels èxits
Els deures: atenuar les tensions en la seva junta directiva en temes clau
El 13 de juny és un bon dia per fer eleccions. El 2010 han estat les del Barça i el 2009 van ser les de la Federació Catalana de Futbol (FCF). Això significa que diumenge passat va fer un any exacte que Jordi Casals es va convertir en el 54è president de la FCF. Aquest primer any de mandat no es pot qualificar ni de bo ni de dolent, simplement ha tingut de tot, encerts i desencerts, i tensions internes. És a dir, res que no passés amb Jordi Roche o Ricardo Campoy.
El casalisme va voler començar amb força organitzant un partit de la selecció catalana de l'estil dels del Brasil; tornar a omplir el Camp Nou i renovar la il·lusió perduda els últims anys amb el fitxatge de Johan Cruyff com a seleccionador. Però es van equivocar. La incorporació del tècnic holandès va ser un encert mediàtic, d'això no hi ha dubte, però no va ser suficient per engrescar la gent, malgrat l'espectacle i el 4-2. Però el gran error va ser del geni que va calcular que la FCF començava a guanyar diners a partir dels 60.000 espectadors que paguessin. I en van ser 53.000, molts amb invitació. El resultat ha estat nefast, tot i que les pèrdues reals no es coneixen, ja que la FCF ha decidit ocultar els números fins dissabte, sis mesos després. Segon gran error d'aquest partit. I el tercer és que, tot i parlar durant la campanya que treballaria per fer la copa de les nacions, quan van presentar el Catalunya-Argentina van dir que no hi hauria copa de les nacions i que aquell partit seria el ITrofeu Catalunya Internacional. Jocs de mans per amagar una prohibició de Madrid...
El segon moment del casalisme va ser l'assemblea extraordinària del 24 d'abril, en la qual els clubs van aprovar una reforma cabdal per al futur. Una sacsejada en tota regla al futbol formatiu del país per restar-li competitivitat en favor de la formació. Un canvi de filosofia profund que va obligar a canviar les categories i el reglament i, fins i tot, un punt dels estatuts. Un encert de la directiva de Casals, i pel qual segurament serà recordat en el futur (si funciona), encara que l'únic però, i relatiu, és la pressa amb la qual s'ha volgut aplicar, i sense any de transició.
El segon gran èxit de la gestió de Jordi Casals aquests primers 365 dies és el conveni signat amb el Barça (que ara Sandro Rosell hauria de ratificar), en virtut del qual la FCF rebrà cada any 750.000 euros del club blaugrana per subvencionar la mutualitat del futbol de base –la meitat–. La reforma de categories del futbol de base, la reforma territorial que es votarà dissabte, i continuar subvencionant la mutualitat, eren dues promeses electorals i les ha complert. I una tercera era la de la independència del futbol sala, que està garantida, i estan treballant per crear una assemblea pròpia (potser al setembre).
Però Casals encara té deures pendents respecte al que va prometre: el programa Joc Net, obrir la FCF fins a les nou de la nit, un segon pla Futbol Verd... Però la primera tasca a la qual s'haurà de dedicar en aquest segon any de legislatura és d'ordre intern. Casals no està hipotecat per quotes de directius com ho estava Roche –la seva tomba–, però quasi. Per guanyar va pactar amb el futbol sala i amb el futbol territorial –tot el que no és Barcelona–. El futbol sala està content, però el territorial no tant. Si Casals no vol que el seu equip de gent se li giri en contra ha de començar a refer les complicitats que hi havia durant la campanya abans que es trenquin.
En resum, el primer any de Casalisme a la federació ha estat correcte, però millorable. Encara té tres anys més.
Els comptes obscurs de l'Argentina
Segurament aquest és el gran error de Jordi Casals. Va decidir fer un gran partit de la selecció catalana, i pensava que jugant contra un gran equip, l'Argentina, i amb el ganxo de Cruyff a la banqueta, omplirien el Camp Nou i guanyarien diners. Alguns directius que sabien de què parlaven li ho van desaconsellar, però va decidir tirar pel dret. El camp no es va omplir, i les pèrdues no es coneixen perquè no les han volgut explicar –diuen que ho faran dissabte–. Les males veus parlen de 500.000 euros, i com que no ho han negat, aquesta quantitat ha quedat. Des de la FCF deien que estaven negociant unes clàusules de penalització amb l'AFA.
L'única cara de l'oposició: Miguel García
Quan Jordi Casals sent la veu de Miguel García li agafa mal de panxa. Ara mateix, el president de l'Hospitalet és l'única cara visible de l'oposició a la junta directiva actual, però fa força soroll. Ni el seu rival en les eleccions, Jesús Farga, ni l'expresident Ricardo Campoy, estan fent oposició activa (cosa que els honora), i només García s'atreveix a alçar la veu quan ho creu necessari, cosa que no agrada gens al president de la FCF. Alguns exdirectius, com Domingo Rodríguez, van anunciar que es mobilitzarien per aturar la reforma del futbol de base, i no van moure més d'una quinzena de clubs (si va arribar). Al president riberenc a vegades el perden les formes (les pancartes al seu estadi contra Casals sobraven), i la seva vehemència a l'hora de parlar tampoc l'ajuda a afegir adeptes a la seva causa, però això no vol dir que a vegades tingui raó. I el president de la FCF no es pot negar a anar a l'estadi de l'Hospi quan el conviden, i menys quan va a a tot arreu.
El conveni amb el Barça de 750.000 euros anuals
La firma d'aquest conveni és una molt bona notícia per a la federació catalana, sobretot per la seva magra economia (com a tot arreu). L'únic problema és el moment que es va escollir per firmar-lo (just abans de les eleccions del Barça) i el recel que pot generar («a canvi de què?», «què hi ha al darrere?»). Però el cert és que si aquests diners serveixen per pagar la meitat del cost de la mutualitat de tot el futbol de base català –si el Barça ajuda nens d'arreu del món amb el programa XICS, també ho ha de fer amb els catalans–, el conveni és un gran encert de la gestió de la directiva de Jordi Casals. A més, mantenir la gratuïtat de la mutualitat fins a juvenils era una de les promeses electorals, i tal com anaven les coses econòmicament, amb la pífia del Catalunya-Argentina, més d'un va veure perillar aquesta promesa. La llàstima és que l'Espanyol no pugui signar un conveni semblant per culpa dels problemes econòmics.
Millors relacions amb Madrid
Durant la campanya, Jordi Casals va dir que volia millorar les relacions amb Ángel María Villar i la federació espanyola, i ho ha aconseguit, almenys aparentment. Casals és directiu de la FEF i Villar ha vingut més d'un cop a Barcelona, però encara no s'han apreciat els fruits d'aquestes millors relacions. Hem pogut jugar més d'un partit a l'any amb la selecció catalana? En data FIFA? Ens han augmentat la subvenció? De moment, l'únic que hem vist és un acte de genuflexió exagerat quan Villar va venir a recollir una escultura. Però continuem esperant.
El nou seleccionador català: Cruyff
La decisió de nomenar Johan Cruyff com a nou seleccionador català no va ser tan controvertida ni discutida com quan Laporta el va nomenar president d'honor del Barça per burxar Rosell. Mediàticament va tenir el seu efecte, però també va aixecar molt recel: «Segur que ho farà de franc?», «Cruyff no fa res de franc, segur que s'ho cobra d'alguna manera.» Cap dels que han insinuat això ho ha pogut provar, i la federació ho ha negat rotundament, per tant, que Cruyff sigui el seleccionador català gratis es pot considerar com un èxit. Ara bé, que els acords amb la seva fundació i el seu institut d'estudis encara no s'hagin vist gaire, i que no s'hagi implicat gens en l'activitat de la FCF, han suposat algunes discussions en la junta directiva.
Les reformes de categories
Dissabte, previsiblement, l'assemblea votarà a favor de la reforma de les categories territorials (eliminar la 1a catalana i canviar-ne els noms), un canvi reclamat des de fa temps. I fa pocs mesos ja es va reformar de urgentment tot el futbol de base, des de les categories a la filosofia del reglament. Afavorir la formació per sobre de la competició era l'objectiu, i els clubs hi van votar a favor clarament, tot i que sense estalviar-se algun però pel que fa a la pressa a aplicar els canvis –ja pel curs 2010/11–. En qualsevol cas, aquestes dues reformes estaven en el programa electoral de Casals i en el primer any de mandat ha aconseguit tirar-les endavant.
