Europa reprèn el vol
La màxima competició continental es reprèn avui amb les tornades dels vuitens i un format exprés a Lisboa, amb el Bayern, intractable des del retorn, com a favorit
De sobte una pandèmia. I sense avisar, els rellotges del planeta paralitzats. També els del futbol, fins i tot els d’una competició, la Champions League, que és el reflex d’un esport que sovint sol viure en una bombolla, en una realitat paral·lela al dia a dia de la societat. Però, fins i tot per a la joia de la corona de la UEFA, el coronavirus ha estat un cop baix, fins al punt de modificar-li un horitzó que avui, 7 d’agost del 2020, veu com es comença a completar, en l’edició més estranya de la història del torneig, que fins i tot ha hagut de modificar geogràficament la seva fisonomia. De mirar cap a Istanbul a girar el cap cap a l’Atlàntic. De focalitzar els pensaments en l’Estadi Olímpic d’Ataturk, a improvisar un desenllaç a l’altura del torneig en una Lisboa que no ha estat aliena a la pandèmia i que obrirà els llums dels seus principals estadis, el José Alvalade i el Da Luz, per veure un futbol diferent, sense aficionats i en què els aspirants a aixecar l’orelluda jugaran a partit únic ja des dels quarts de final. Abans, però, la pilota rodarà a Manchester, Torí, Barcelona i Munic per dirimir els últims integrants del grup dels vuit millors del continent. Amb un Real Madrid contra les cordes després de caure al Bernabéu contra la seva bèstia negra, Pep Guardiola. Amb la Juve també amb dificultats després d’haver caigut a Lió en el partit d’anada contra un Olympique millorat amb el fitxatge de Bruno Guimarães i el retorn d’un ja recuperat Memphis Depay. Amb un Barça dubitatiu i farcit de baixes que haurà de fer bo el gol d’Antoine Griezmann al San Paolo per noquejar un combatiu Nàpols. I amb un Bayern de Munic que haurà de combatre les expectatives que el situen com el principal candidat a conquerir Lisboa, sobretot després de l’arribada de Hansi Flick a la banqueta, de golejar el Chelsea a Stamford Bridge (0-3) i d’uns mecanismes futbolístics que s’han anat solidificant al llarg de la temporada, amb Alphonso Davies elevant el nivell de l’equip muniquès des del lateral esquerre, amb la millor versió de Thomas Müller, amb un Joshua Kimmich que interpreta qualsevol rol amb mestratge i amb un Robert Lewandowski que, ja poden passar els anys, no fa res més que multiplicar les seves estadístiques.
Caigut el vigent campió, el Liverpool, víctima d’un Atlético de Madrid sempre des de l’ombra i a contracorrent, en una part del quadre força favorable en què, per nom, només intimida el PSG, el Bayern, campió incontestable de la Bundesliga, sembla la carta més fiable i només el mes que porta sense competir genera dubtes en un equip que va guanyar tots els partits en el retorn del futbol postpandèmic.
El Barça i el sistema
El debat tàctic fa dies que està servit a Barcelona entre les idees de Quique Setién i el confort d’uns futbolistes que desconfien d’una transformació tàctica que els pugui dur cap al 3-5-2, un sistema que, amb l’equip en quadre en la zona defensiva, obligaria Sergi Roberto a reinventar-se com a tercer central juntament amb l’intocable Gerard Piqué i un recuperat Clément Lenglet que ha recuperat el seu estatus de titular després d’uns primers partits com a suplent de Samuel Umtiti en les preferències de Setién. Encara que el tècnic cantàbric ha assajat en les darreres hores el seu sistema, també ho ha fet amb el famós 4-4-2 amb rombe, un sistema que veuen amb millors ulls els protagonistes i amb l’aval del gran partit que van fer a Vila-real, demostrant que potser és la variant tàctica que encaixa millor junts Leo Messi, Antoine Griezmann i Luis Suárez. Un partit, aquell del Madrigal, però, en què el conjunt groguet va jugar excessivament separat, oferint unes facilitats entre línies que precisament és el que ha intentat negar Gennaro Gattuso al Nàpols, reprenent un 4-1-4-1, consolidant l’equip amb un mig centre hiperactiu com és Diego Demme i recuperant un esperit competitiu que caldrà veure si al Barça li permet expressar amb comoditat aquest 4-4-2 que afavoreix molt el joc interior però que li resta molta amplitud als carrils exteriors.
La Dea hi posa color
Més enllà de la presència de l’RB Leipzig, un equip amb poca trajectòria però predestinat a estar entre els millors pels recursos de què disposa, el format actual posa també el focus en un club petit com és l’Atalanta però amb un projecte laboriós i ben teixit, recolzat en la figura d’un Gian Piero Gasperini que ha aconseguit classificar novament el club de Bèrgam per a la Champions el curs vinent, marcant 98 gols en 38 jornades de Serie A, amb un futbol alegre que posarà a prova el París Saint-Germain en un costat del quadre on no figura cap campió d’Europa, amb l’Atlético com a integrant que més a prop ha estat d’aconseguir-ho.