DIEGO I LEO. No sé quina relació hi ha entre el fet que Diego Maradona s'hagi posat vestit d'entrenador i que la selecció argentina jugui amb un cert sentit tàctic, però és cert que l'equip transmet una certa sensació d'equilibri en l'aprofitament dels recursos existents. El fet és que ja estan classificats virtualment per als vuitens de final amb dues victòries solvents contra Nigèria i Corea del Sud. O bé és el vestit de Maradona o bé el seleccionador està ben assessorat, però l'Argentina que disputa aquest mundial és un equip menys histèric i descompensat que el de la fase de classificació. No té grans migcampistes de creació (ni en quantitat ni en qualitat), però té bons defenses i una nòmina de davanters que ja la voldria qualsevol dels altres trenta-un competidors. I té Messi. La solució, doncs, és prioritzar les qualitats i minimitzar els defectes. En l'haver, defensar fort i atacar bé, i en el deure, no embolicar-se gaire en la construcció al mig del camp. Traduït al camp, ritme lent i passades segures i sense gaire compromís en la construcció i velocitat, verticalitat i vertigen quan la reben els atacants. Per acabar-ho de racionalitzar calia trobar una posició per a Messi que el tragués de l'atzucac en què l'havia ficat Maradona. Fàcil; només calia veure els millors partits de l'argentí amb el Barça. Amb Messi més centrat, l'Argentina ha trobat més equilibri tàctic i més desequilibri de cara a porta. Maradona ja se sent el rei del mambo vestit d'executiu i envia salutacions a Pelé, a Platini i a qui faci falta, «con perdón de las damas».

ESPANYA I ELS RESULTATS. És igual que hagin guanyat una Eurocopa. Espanya perd el primer partit del mundial i ja es qüestiona el seu futbol, el vehicle que va derrotar la furia i que els va dur a l'únic gran èxit com a selecció en el futbol modern. Diguem-ne que és l'estil inspirat en el Barça, amb uns quants primers actors de l'equip blaugrana. Potser per això, si els pròxims resultats no acompanyen en renegaran i tornaran a reivindicar la testosterona. Noranta minuts contra Hondures o contra Xile poden dictar sentència.

EL RITME DE FRANÇA. No es recorda cap gran partit de França que sigui responsabilitat de Raymond Domenech. Els que la van dur fins a l'última final els va dirigir Zidane, que va imposar els seus galons. El seleccionador ha gestionat pèssimament el talent de què ha disposat. En el primer partit van jugar a càmera lenta. Ahir tenien pressa. Però només va córrer més. El ritme del futbol fa temps que l'han perdut.

Pep Riera

Director d'El 9