DIEGO I LEO. No sé quina relació hi ha entre el fet que Diego Mara­dona s'hagi posat ves­tit d'entre­na­dor i que la selecció argen­tina jugui amb un cert sen­tit tàctic, però és cert que l'equip trans­met una certa sen­sació d'equi­li­bri en l'apro­fi­ta­ment dels recur­sos exis­tents. El fet és que ja estan clas­si­fi­cats vir­tu­al­ment per als vui­tens de final amb dues victòries sol­vents con­tra Nigèria i Corea del Sud. O bé és el ves­tit de Mara­dona o bé el selec­ci­o­na­dor està ben asses­so­rat, però l'Argen­tina que dis­puta aquest mun­dial és un equip menys histèric i des­com­pen­sat que el de la fase de clas­si­fi­cació. No té grans mig­cam­pis­tes de cre­ació (ni en quan­ti­tat ni en qua­li­tat), però té bons defen­ses i una nòmina de davan­ters que ja la vol­dria qual­se­vol dels altres trenta-un com­pe­ti­dors. I té Messi. La solució, doncs, és pri­o­rit­zar les qua­li­tats i mini­mit­zar els defec­tes. En l'haver, defen­sar fort i ata­car bé, i en el deure, no embo­li­car-se gaire en la cons­trucció al mig del camp. Traduït al camp, ritme lent i pas­sa­des segu­res i sense gaire com­promís en la cons­trucció i velo­ci­tat, ver­ti­ca­li­tat i ver­ti­gen quan la reben els ata­cants. Per aca­bar-ho de raci­o­na­lit­zar calia tro­bar una posició per a Messi que el tragués de l'atzu­cac en què l'havia ficat Mara­dona. Fàcil; només calia veure els millors par­tits de l'argentí amb el Barça. Amb Messi més cen­trat, l'Argen­tina ha tro­bat més equi­li­bri tàctic i més dese­qui­li­bri de cara a porta. Mara­dona ja se sent el rei del mambo ves­tit d'exe­cu­tiu i envia salu­ta­ci­ons a Pelé, a Pla­tini i a qui faci falta, «con perdón de las damas».

ESPA­NYA I ELS RESUL­TATS. És igual que hagin gua­nyat una Euro­copa. Espa­nya perd el pri­mer par­tit del mun­dial i ja es qüesti­ona el seu fut­bol, el vehi­cle que va der­ro­tar la furia i que els va dur a l'únic gran èxit com a selecció en el fut­bol modern. Diguem-ne que és l'estil ins­pi­rat en el Barça, amb uns quants pri­mers actors de l'equip blau­grana. Pot­ser per això, si els pròxims resul­tats no acom­pa­nyen en rene­ga­ran i tor­na­ran a rei­vin­di­car la tes­tos­te­rona. Noranta minuts con­tra Hon­du­res o con­tra Xile poden dic­tar sentència.

EL RITME DE FRANÇA. No es recorda cap gran par­tit de França que sigui res­pon­sa­bi­li­tat de Ray­mond Dome­nech. Els que la van dur fins a l'última final els va diri­gir Zidane, que va impo­sar els seus galons. El selec­ci­o­na­dor ha ges­ti­o­nat pèssi­ma­ment el talent de què ha dis­po­sat. En el pri­mer par­tit van jugar a càmera lenta. Ahir tenien pressa. Però només va córrer més. El ritme del fut­bol fa temps que l'han per­dut.

Pep Riera

Direc­tor d'El 9