CRÒNICa d'ambient
PEP RIERA
La «fraternité» trencada
El lamentable paper de la selecció francesa en el mundial de Sud-àfrica s'ha convertit en un debat social a França. Preocupa el passat recent, el present i el futur de l'equip, però encara més la correspondència que hi pot haver entre la crisi dins la selecció i la situació social al país. De fet, la situació esportiva sembla encarrilada amb la substitució del nefast Raymond Domenech per Laurent Blanc i un necessari relleu generacional de jugadors. Blanc té moltes coses que no té Domenech: ha estat jugador d'elit, com a entrenador és un home d'idees i més intel·ligent que supersticiós i com a persona té unes formes més correctes i sensates. El talent no ha de ser tampoc un problema greu, ja que França té jugadors de bon nivell encara que no hagi sorgit cap nou Zidane.
Però a França el que s'està discutint amb més intensitat ara com ara és la transcendència social de la crisi esportiva i humana dels bleus. Les metàfores a vegades tornen com els bumerangs. La copa del Món que va guanyar França el 1998 amb un bell i harmoniós equip multiracial es utilitzar, a França i a tot arreu, com a exemple de model social multicultural i multiracial a la França de Chirac. En aquell moment era l'oportuna metàfora del futbol com a mirall de la realitat, i de l'ideal francès de liberté, egalité, fraternité. Però no només això. S'ha de recordar també que era la resposta a Le Pen quan va assenyalar que a molts francesos els costava donar suport a una selecció amb tants negres, magribins i àrabs. Enfront la xenofòbia de la ultradreta, Chirac va encapçalar la reivindicació del lema black-blanc-beur (negre, blanc, àrab) com a model social d'èxit.
Els temps, però, canvien, i amb ells ho fan també les percepcions. El 1998 la situació política, econòmica i social a França no era la mateixa que és al 2010, any de crisi econòmica, política i social. Molts francesos i no pocs intel·lectuals i polítics es pregunten si aquesta selecció francesa trencada, maleducada, antipàtica, perdedora i malavinguda és un reflex de la seva societat. Certament, a una societat preocupada i colpejada per la crisi només li falta que la metàfora de la realitat se'ls aparegui davant dels nassos. L'editorial del diari Le Monde de dissabte passat deia: «Com no s'ha de veure en aquest equip d'ara un mirall de la societat actual? Dominat per egos turmentats, fraccionat en diversos grups, aquest equip casa amb tots els paràmetres del país.» El polític François Bayrou també ha vist en la debilitat de l'equip francès «la debilitat de França». El filòsof Alain Finkielkraut, a Le Journal du Dimanche, deia coses com ara: «Aquest equip (...), encara que no representa França, per desgràcia la reflecteix: amb els seus clans, les seves divisions ètniques, la persecució del primer de la classe, Yoann Gourcuff. És un mirall terrible.» En canvi altres persones com ara Jean-Marie Colombani, exdirector de Le Monde, afirma a El País que «els arravataments són sempre mals consellers» i critica «la democràcia de la ira».
La qüestió, a favor o en contra, és que França debat apassionadament fins a quin punt la identitat del país es correspon amb la del seu equip de futbol. Però per molt que les metàfores permetin establir lligams fàcils, el que sembla clar és que els problemes de la selecció francesa es resoldran amb decisions com la de substituir Domenech i els problemes socials de la societat francesa no s'arreglaran amb les bones decisions que pugui prendre Laurent Blanc i els previsibles bons resultats de la seva selecció.